Després de la marxa dels EUA
Davant l’abisme afganès
El que ha passat a l’Afganistan no és més que la constatació d’una nova ensopegada de l’arrogància d’Occident. La sortida precipitada –un altre error–, només a donat peu a comprovar de nou l’arribada insuportable d’un govern bàrbar a un país que fa dècades que està convuls.
Un sospechoso de pertenecer al ISIS, con una venda en los ojos, junto a un miembro del ejército talibán en Kabul /
Les tropes occidentals van anar a l’Afganistan pensant que una intervenció amb permís de l’ONU tenia la legitimitat ideològica que mai va tenir la de l’Iraq. Va ser l’única vegada que l’OTAN va invocar la clàusula de defensa mútua per respondre a l’atac a un dels seus socis, curiosament els EUA. Frenar l’escalada terrorista i parar Bin Laden tenia sentit. A ulls d’Occident era una guerra justa, però a còpia de convertir-la en un conflicte per canviar el país es va convertir en una guerra absurda.
L’error va ser pensar que més enllà de controlar el terrorisme, una intervenció estrangera podria crear un país nou. La deriva occidental d’acabar amb el mal per la força no és nova. Mirem on mirem, les guerres en defensa d’uns valors pretesament universals han acabat en desastre: Somàlia, Iraq, Líbia, països que s’aboquen a l’abisme després de la promesa d’alliberar-los de diferents tiranies, en són només alguns exemples. Sabem destruir, ens costa mes construir. Si no és per parar un genocidi ¿és acceptable que una força exterior decideixi quina facció recolzar perquè arribi al poder? El caos que estem veient a Kabul, a qual seguirà un èxode abrupte, no és més que l’anunci d’un nou abisme després d’una altra intervenció fallida. Tornen els talibans, un exèrcit que promou una versió religiosa de l’Alcorà que es defensa amb fuet, sempre que el tinguin ells a la mà. Malgrat els cants que van fer pensar que Occident construiria un país nou i lliure, cap dels afganesos amb qui vaig treballar en el passat van creure que la idea d’imposar el bé per la força funcionaria. Acceptaven l’ajuda humanitària en temps salvatges, poc més. Les guerres que es diuen justes i les intervencions que es pretenen humanitàries són un fracàs. El que ha passat a l’Afganistan no és més que la constatació d’una nova ensopegada de l’arrogància d’Occident. La sortida precipitada –un altre error–, només a donat peu a comprovar de nou l’arribada insuportable d’un govern bàrbar a un país que fa dècades que està convuls.
Mitjançant mecanismes de dominació Occident pot convertir qualsevol país en un efímer subproducte occidental. Però ni un sol exemple demostra que aquesta facilitat per destruir sigui proporcionada a la capacitat per reconstruir països. Per això tornen els talibans. El blau del burca tornarà als carrers de Kabul com a símbol del retorn a l’opressió de les dones, quan hauria de recordar alhora la falsa il·lusió d’una intervenció que justificava alliberar-les, i només ha aconseguit fer més forts els bàrbars que governaran i més decisius països com ara la Xina, Rússia, l’Iran i l’Aràbia Saudita, no precisament abanderats de les seves futures llibertats. Davant la imatge que ens ofereix el nou crepuscle afganès, la sortida de les tropes occidentals no hauria de ser un adeu. Davant la soledat dels que van recolzar la creació d’un país nou, caldrà trobar mitjans de resistència per no deixar-los a ells també a l’abisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
