El cost inassumible de no actuar

Ja no es tracta de les imatges icòniques de desglaç polar. Els efectes del canvi climàtic es reparteixen per tot el planeta i seran especialment rellevants al Mediterrani, ja que aquí l’escalfament és superior al de la mitjana planetària. Entre molts impactes, es preveu una reducció de la precipitació entre el 10% i el 20%, sequeres més severes i risc de desertificació en part de la conca Mediterrània. Patirem més onades de calor i més risc d’incendis, alhora que haurem de gestionar xàfecs intensos cada vegada més freqüents. La pujada del nivell del mar ha sigut de 6 cm en els últims 20 anys i podria elevar-se a més de 80 cm el 2100. Els impactes sobre els ecosistemes ens situen també en una crisi de biodiversitat sense precedents.

Les conseqüències de la crisi climàtica les patim aquí i ara, però la magnitud de l’impacte dependrà de les polítiques públiques que s’apliquin i dels canvis socials i culturals que siguem capaços de promoure. Les ciutats s’hauran d’adaptar a l’estrès tèrmic, el risc més mortal a Europa, amb un espai públic més verd i amb menys asfalt. Segons l’OMM, 128.000 persones van morir al continent europeu a causa de les onades de calor del 2003 i el 2010. El risc geològic s’ha d’incorporar d’una vegada per totes en l’ordenació territorial. Cal revertir l’herència de dècades de descontrol urbanístic que ens ha llegat una perillosa situació: el 15% de les zones urbanitzades a Catalunya són inundables i, en la mesura que fos possible, s’haurien d’alliberar de construcció. El nou nivell del mar deixarà inservibles infraestructures a primera línia i impossibilitarà el manteniment de moltes platges. Els sistemes fluvials i costaners s’han de recuperar per permetre el curs de la seva dinàmica natural sense oblidar de millorar en sistemes d’alerta primerenca davant esdeveniments extrems. L’adaptació passa per garantir la sobirania alimentària en un context d’escassetat hídrica. Hi ha un enorme potencial d’adaptació amb la implantació de pràctiques agroecològiques, una aposta fonamental també per a la conservació de la biodiversitat i la recuperació de terres.

Però no podem només posar-hi pedaços si l’aixeta continua oberta. Per això ens fa falta descarbonitzar una economia addicta als combustibles fòssils amb propostes de recuperació econòmica que ens permetin reduir les emissions. En aquest context, és criminal que el Govern de l’Estat espanyol i el de la Generalitat declarin l’emergència climàtica i, alhora, es debati l’ampliació de l’Aeroport del Prat. La cosa va més enllà de l’ecocidi de la Ricarda. Ampliar l’aeroport significaria promoure un augment d’emissions en plena crisi climàtica, aprofundir en un model econòmic caduc i una proposta curtterminista que obvia tant el final del petroli barat com la mateixa viabilitat d’una obra que es veurà amenaçada per la pujada del nivell del mar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La comunitat científica fa anys que ens alerta, però l’últim informe de l’IPCC hauria de ser el toc d’atenció definitiu. El moment històric requereix que l’emergència climàtica sigui una prioritat política per sobre de diferències partidistes i interessos de certs lobbies. La inacció climàtica amb coneixement de causa és una greu irresponsabilitat. Un estudi recent pronostica una caiguda del 37% del PIB mundial el pròxim segle a causa del canvi climàtic, però deixa clar que el cost dependrà de les mesures que s’adoptin. Un cost no només monetari i que es pagarà també en forma de perduda de biodiversitat i salut humana o amb l’augment de les desigualtats globals. Per molt titànics que sonin alguns dels reptes plantejats, no actuar ens sortirà més car.

 

---