Els EUA són una altra vegada un país espantat i vulnerable

Aquell 11 de setembre del 2001, el president George Bush va rebre la notícia a l’oïda mentre visitava una escola de Florida. El seu rostre desencaixat i les mans aferrades a un llibre infantil eren la imatge d’un país sacsejat que havia descobert la seva vulnerabilitat. La superpotència nuclear capaç de dictar l’ordre mundial i decidir qui governava on tenia interessos acabava de ser víctima de l’atemptat terrorista més greu de la història. Van ser hores terribles en què es van activar els sentiments primaris: por, ràbia i odi. Es va imposar el Far West, el linxament col·lectiu.

El cap d’Al-Qaida, Ossama bin Laden –antic aliat dels EUA en la guerra de guerrilles contra l’URSS a l’Afganistan– en va reclamar l’autoria. Era saudita, com 15 dels 19 terroristes que van estavellar els avions. Bush tenia una sortida policial: descobrir el paper directe o indirecte de Riad en els atemptats i per què van fallar els seus serveis d’espionatge. I una altra militar: matar Bin Laden. Potser n’hi hauria hagut prou per apaivagar la set de venjança de la societat nord-americana.

Simpatia cap als EUA

En les primeres setmanes després dels atemptats hi va haver un corrent de simpatia mundial cap als EUA. La gent parava els turistes nord-americans als carrers per donar-los el condol i una abraçada. Bush va engegar a rodar aquest capital. Era l’oportunitat d’un nou ordre.

A Bin Laden el van matar anys després, el 2 de maig del 2010, amb Obama a la Casa Blanca. Va ser una operació de comandos dins del Pakistan. Entre l’11-S i el 2010, Washington va tenir temps d’envair l’Afganistan i l’Iraq, i crear Guantánamo. El país que s’autoproclama la democràcia més gran del món va violar els drets humans i va menysprear la presumpció d’innocència. A l’Afganistan han mort 50.000 civils en 20 anys. A l’Iraq, més de 200.000. ¿On és el seu homenatge fúnebre amb els seus noms gravats?

Els EUA, que van acusar els talibans de protegir Bin Laden i Al-Qaida, cosa que era certa, van iniciar els bombardejos sobre l’Afganistan el 7 d’octubre del 2001. Kabul va caure un mes després. Després d’aquest èxit va començar a preparar el relat que justificaria la invasió de l’Iraq, un país que no tenia res a veure amb l’11-S o Al-Qaida. En aquest cas, prioritzava la gola del petroli.

Han sigut 20 anys en direcció equivocada, en què els EUA han desencadenat la malvolença de grups gihadistes, perdut la simpatia popular i l’auctoritas entre governs amics i enemics. És una altra vegada un país espantat i vulnerable.

A Joe Biden li ha esclatat la fantasia que els EUA van anar a l’Afganistan a millorar la vida de la gent, sobretot la de les dones. Les imatges de l’aeroport de Kabul, amb desenes de milers d’afganesos desesperats per fugir dels talibans, han liquidat la seva presidència. La seva maniobra d’aixecar el secret dels arxius de l’11-S és una jugada defensiva, ja veurem si mestra. D’aquí hauria de sorgir el fil saudita i els que van mirar d’ocultar-lo. Pot ser un escàndol.

Males notícies per a Biden

Notícies relacionades

Nova York-Kabul: De l’ocupació a la guerra teledirigida

Escac a Biden, ja veurem si mat

John Bolton, un dels falcons de Bush, coinventor de l’excusa de les armes de destrucció massiva juntament amb Dick Cheney i Donald Rumsfeld, assegura que és inevitable que els EUA tornin a intervenir en l’Afganistan. Sembla que ningú ha entès res, ni tan sols els talibans, que han format un Govern amb els més durs. Queden poques opcions. Una podria ser començar a matar ministres afganesos, ara que els EUA han descobert el seu rostre. Seria suïcida.  

Tot flueix a favor de la Xina. Pequín hereta per proximitat geogràfica el desastre que hem deixat enrere. És la seva oportunitat per exercir com la gran superpotència que aspira a ser. Per a Biden tot són males notícies. Se li ha posat cara de Jimmy Carter, un president d’un sol mandat. No és només la prohibició de fet de l’avortament a Texas, és que tot flueix a favor de Donald Trump el 2024, o d’un altre pitjor. Haurien de veure la sèrie El cuento de la criada. Ja fins i tot em sembla optimista.