Dylan, Facebook i les ulleres de sol

Només aquesta frase podria infondre temor o riure. Però donem més detalls. El protagonista és Mark Zuckerberg, ‘capo’ de Facebook, un paio amb una fortuna que supera els 100.000 milions de dòlars i que va arribar a demanar perdó (a l’Eurocambra i el Senat) per la filtració en la seva empresa de les dades personals de 87 milions d’usuaris. A l’anunci, hieràtic, enumera les virtuts del seu nou producte: unes ulleres de sol que permeten, entre altres coses, fer fotos i gravar vídeos. I ho fa, és clar, amb elles posades. 

L’efecte és contraproduent. Com si Bill Clinton hagués dit que «no va tenir sexe amb aquesta dona» ocultant la seva mirada. Com qualsevol confessor amb lupes fumades. Com si encarnés una de les possibles pors que desperten aquest tipus d’artefactes. La imatge d’algú que s’empara amb les seves ulleres de sol per poder mirar sense que se’l vegi a ell, però ara amb vídeo i foto i opció de pujar a les xarxes socials. 

Quan era un nen, jo tenia al costat de casa una botiga d’ objectes d’espionatge.Si passaves per davant, l’aparador s’encenia. Es venien caixes amb fals fons i bolígrafs amb càmera. És obvi que això va influir en el meu amor per les novel·les de Hammet o Chandler (tot i que en el dia d’avui m’assemblo més a l’inspector Gadget) i en la meva obsessió per James Bond (tot i que soc més a prop del Superagent 86). Però el cas és que llavors era un nen, no un paio de mitjana edat que dirigeix el discurs del món.

Les ulleres en qüestió sorgeixen d’un acord entre la xarxa social Facebook i la marca Ray-Ban. I el model elegit és el llegendari Wayfarer, una icona de la cultura popular. Les va portar el 1959 Cary Grant a ‘Perseguit per la mort’ (quan Eva Marie Saint li diu al tren que té «una d’aquestes cares tan agradables»). També amb aquest model mirava l’aparador de Tiffany’s Audrey Hepburn a ‘Esmorzar amb diamants’, mentre rosegava un croissant que podria tacar el seu Givenchy negre. Es va amagar rere d’elles Bob Dylan durant la gravació del seu ‘Highway 61 Revisited’ i rere d’elles es va parapetar quan l’insultaven en directe per utilitzar la guitarra elèctrica. Fins i tot es fotografiava lluint-les John Fitzgerald Kennedy. Les van portar tant Debbie Harry com Madonna, de Tom Cruise a, potser l’única imatge més pertorbadora que la de la notícia de Zuckerberg, Hannnibal Lecter al final d’‘El silenci dels anyells’. 

Durant tot aquest temps van ser icona contracultural i marca de glamur hollywoodià alhora. I quan van voler remuntar-les en els vuitanta, van pagar a una empresa de ‘product placement’ perquè les col·loqués en 60 pel·lis entre el 1982 i el 1987, al servei del discurs neoliberal de cert cine d’aquella època.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’última estació és aquestes ulleres en aliança amb Facebook. No són les primeres i els anteriors intents ja van aixecar polèmiques. Una llumeta blanca avisarà el que està sent vist que li estan fent una foto: ja pot estar atent per adonar-se’n. Amb un toc d’índex a la patilla, o una ordre amb la veu, clic: foto. O clic: rodant. Les anomenen ulleres intel·ligents, però, com tantes altres coses intel·ligents que brinda el progrés, semblen més aviat pertorbadores en termes de respecte a la intimitat o a la mateixa estabilitat mental. 

Com diu un personatge d’‘Un enano español se suicida en las Vegas’, la novel·la de Francisco Casavella, quan arriba a una timba de cartes nocturna amb ulleres de sol: «Les ulleres de sol no serveixen per veure, sinó perquè no et vegin».