Sobre créixer

Ens agraden les novel·les amb protagonistes que van creixent, madurant o el que sigui. Jo, aquest estiu n’he llegit dues de molt diferents entre si: ‘Junil a les terres dels bàrbars’, de Joan-Lluís Lluís, i ‘Teseo, su nueva vida’, de Camille de Toledo. No tenen res a veure l’una amb l’altra, ja ho he dit: si la Junil de Lluís, quan comença el llibre, és una nena amb un pare malvat, el Teseo de De Toledo ja ha tingut un parell de fills i no li queda, a la família, ningú per dalt. Sí que comparteixen una cosa: ben al principi dels dos llibres, els dos protagonistes comencen a fugir; però mentre la fugida de Junil de seguida es transforma en un caminar sempre cap endavant, la de Teseo, en canvi, no triga a convertir-se en un anar cap enrere, cap al seu propi passat, el de la seva família i el d’Europa sencera.

Cap enrere, cap endavant... és igual: el cas és que tots dos, la primera amb un llibre i amb els seus companys de viatge, el segon amb unes quantes caixes plenes de papers i la seva pròpia soledat, un parell de centenars de pàgines més endavant, han acabat sent una Junil i un Teseo amb més fonament, més ferms, més alts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot això que els passa als personatges de les novel·les, tot, és el que ens passa també a les persones de carn i ossos, per descomptat. De fet, De Toledo ho deixa molt clar quan decideix rematar el seu llibre amb un ‘post scriptum’ que comença: «¿Què sé ara que no sabia abans d’escriure aquesta història?», imagineu.

El que volia explicar és que les meves amigues han tornat de vacances més altes, més fermes, més guapes. Res més.