Taula morta de por

Al problema de sempre, Espanya, que ja saben com tractar després d’una tan dilatada experiència, se n’hi afegeix un altre molt més insofrible, ERC i la seva aposta per adaptar-se a unes circumstàncies certament adverses a les aspiracions independentistes. Als dos costats de la taula, doncs, el president del Govern central té por del PP, amb raó, i el de la Generalitat tem per una falta tan patent de resultats que acabi per donar la raó a l’escepticisme de JxCat. La reunió està, doncs, encapçalada per dos presidents desconcertats per dues pors idèntiques: que sigui, la del 15 de setembre, la data fatídica en què van iniciar un lent però inexorable descens des de les altures del poder a l’infern de la derrota amb oprobi per haver jugat amb els sagrats límits de les respectives parròquies.

Encara és aviat per dilucidar si la taula neix només morta de por, si la por la mata o si s’estrena si més no moribunda, però es pot afirmar amb tota contundència que sense el mínim exigible de confiança en els resultats per cap de les seves tres potes, el seu recorregut no pot ser llarg. La por que els manifestants de la Diada passada s’adonin del doble joc d’un partit que clama per la unilateralitat mentre practica el neopujolisme ha portat JxCat a estirar la corda amb uns noms que només poden tenir l’objectiu de boicotejar-la des de dins. El veto de Pere Aragonès a Nogueras i Rull, i de retruc a Jordi Sànchez, prové de la por d’un final polític prematur de la legislatura que el faci anar com un ànec coix els mesos o els anys que convinguin. La por dels socialistes al PP encara augmentaria si no fos perquè en el front de veritat crucial de l’independentisme Unides Podem recolza Pedro Sánchez sense cap discrepància.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

¿Per quins set sous, doncs, la taula de diàleg? Per la senzilla raó que Esquerra s’ha fet un embolic entre l’actitud que manté, l’única possible després de la derrota del 2017, idèntica a JxCat més enllà de gesticulacions i vanes paraules, i les ganes d’oferir algun resultat que vagi més enllà del retorn a la casella de sortida prèvia a l’inici del procés. Si els republicans van investir Pedro Sánchez per descavalcar el responsable d’enfrontar-se al secessionisme el 2017, ara no poden, o es pensen que no poden, assegurar-li la màxima placidesa fins al final de la legislatura. No, no a canvi de res. Incapaços de cenyir-se a l’adversitat i extreure tantes petites o grans concessions com puguin al seu imprescindible recolzament, verbigràcia aeroport, verbigràcia Rodalies, se senten obligats a treure pit i proposar-se el màxim dels màxims, la solució acordada del conflicte, tot i que són conscients que ni ara hi haurà amnistia ni mai un referèndum d’autodeterminació comptarà amb el beneplàcit d’Espanya. En el dia d’avui, de demà o demà passat, l’oportunitat històrica de què parla Aragonès és tan irreal com la represa de la via unilateral.

Sostinguda per l’efímera conveniència dels pressupostos i incapaç de suportar el pes de tanta por, la present pot ser la primera, o segona, i l’última reunió d’una taula destinada a ser substituïda per una molt més modesta comissió bilateral i un dia a dia de les negociacions entre el partit que governa Madrid i els qui li donen suport, entre ells els catalans, que si ara ho fan a canvi d’alimentar la grandiloqüència, potser demà procuraran objectius més tangibles.