L’Afganistan i la propaganda

Com s’ha dit amb assiduïtat aquests dies d’aniversari, recordo perfectament on era i què feia l’11-S. Mentre veia caure les Torres Bessones, poc podia imaginar-me que unes setmanes després, a Kandahar, escoltaria una càmera de Televisa preguntar-se en veu alta si aquells afganesos que ens observaven amb una expressió indesxifrable sabien per què els estaven bombardejant. «¿Deuen saber què va passar l’11-S?» No ho sé, no és exagerat pensar que no. Al cap i a la fi, vint anys després, nosaltres tampoc sabem a què vam anar a l’Afganistan ni què passa en aquest país.

La propaganda en temps de guerra és un art antic. En el cas de la Guerra contra el Terror desencadenada després de l’11-S va ser, alhora, basta i sofisticada. Basta perquè ningú es creia que la potència militar més gran de la història i els seus aliats envaïssin l’Afganistan per alliberar les dones del burca o l’Iraq per crear un Estat democràtic. Sofisticada perquè ¿qui s’oposarà a la democràcia i a defensar els drets dels dones? I perquè sí, hi ha iraquians i afganeses que han viscut millor aquests 20 anys del que ho haguessin fet sota Saddam Hussein i els talibans. La realitat i la seva mania de tendir al poliedrisme.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Als 20 anys de l’11-S, la propaganda ha colpejat com un bumerang al rostre dels EUA. Els talibans han tornat amb el beneplàcit dels que van jurar derrotar-los, i tot i que s’intenta construir un altre artefacte (avui es diu postveritat), costa que coli que aquests talibans són guais. La veritat és que les dones afganeses mai han importat gaire. Ni llavors ni ara.

La realitat no és trista, simplement és. El que és trist és l’intent de molts de disfressar-la amb propaganda i la tendència d’altres tants a creure’s les seves pròpies mentides. O la seva pròpia propaganda.