Un món de mentides. La gran falla que va obrir l’11-S

Després del primer impacte milions d’ulls es van enfocar en l’inaudit, en el que semblava un accident, fins que el segon avió encastant-se i desapareixent dins de la torre bessona va demostrar que si no podia ser un accident havia de ser un atemptat. Pujava la temperatura, l’interès, la por. Els que van idear l’atac havien estudiat els nostres sistemes de construcció i culturals: el combustible dels avions (que tenien previst travessar els Estats Units) fondria l’estructura i les altes torres caurien. Els va sortir massa bé: la pel·lícula de la realitat va durar el mateix que un film convencional, 102 minuts, i potenciant l’atenció amb fites dramàtiques atroces. 

Però la funció no havia fet més que començar. Es van esgotar els adjectius i les comparacions: es va parlar de Tercera Guerra Mundial, d’atac contra la nostra cultura, contra el capitalisme, el món liberal, la democràcia. I en part era cert. Una impugnació del nostre mode de vida dels que interpreten l’Islam més reaccionari com a mesura de totes les coses: avions de passatgers, gratacels i mitjans audiovisuals per a la més gran, més eficaç i més barata (per als seus promotors) campanya de propaganda del terror de la història. Amb una porta oberta de bat a bat a l’abisme: la venjança. Va caure en la trampa de combatre el terrorisme amb la guerra. Una guerra sense fi. 

Es compleixen vint anys d’aquells atemptats amb la sortida dels Estats Units del país que havia envaït (l’Afganistan) per aixafar al règim (talibà) que havia acollit els que havien ideat i executat els atemptats. Una invasió de la qual Washington de seguida es va desentendre per a, mitjançant una campanya gegant de mentides en les quals els Estats Units van recórrer a tots els artificis de la ciència política, la propaganda, l’espionatge, la dissimulació i el victimisme. Però no va persuadir al Consell de Seguretat de les ONU que era legítim envair l’Iraq i enderrocar Sadam Hussein com a còmplice de l’11-S i per atresorar armes de destrucció massiva que eren una amenaça inacceptable. Se li van donar plens poders a George W. Bush i la seva camarilla (el vicepresident Dick Cheney i el cap del Pentàgon Donald Rumsfeld), amb l’únic vot en contra d’una senadora negra de Califòrnia (Barbara Lee, a la qual es va insultar amb tot el racisme i el masclisme que els Estats Units exhibeixen quan es carrega de raó). Es va violentar la Constitució, es va justificar la tortura, es va matar desenes de milers d’innocents, es va intentar implantar per força règims democràtics i afins en cultures i societats que ni es coneixien ni s’estimaven, i es va sotmetre la democràcia i la imatge dels Estats Units a un desprestigi que va acabar donant ales a les cada vegada més autoritàries Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping. Una política que va obrir una colònia penitenciària fora de la llei a Guantánamo i va recórrer als drons (Obama amb molta més profusió que Bush) per matar sense risc per als soldats terroristes sense reparar en despeses (matar innombrables civils innocents: danys col·laterals).

El colofó d’aquest declivi moral i geopolític va ser l’assalt al Capitoli a Washington el dia de Reis d’aquest any. Com es temia Franz Kafka en ‘El procés’, la mentida s’ha convertit en principi universal. I en aquest gran teatre del món de la mentida i el cinisme mirem de recuperar la fe en la democràcia, a Europa, i al comerç.

 

 

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot