Les sèries del (i sobre) el present

Aquest cap de setmana, la matinada del diumenge 19 al dilluns 20, se celebrala edició número 73 dels Emmys, els premis de la indústria televisiva (si bé ja s’han entregat els seus Creative Awards). I, lògicament, s’acosta un vendaval d’articles sobre la presència i la força que té cada plataforma en aquesta edició. També estan a punt d’arrossegar-nos les quinieles amb qui guanyarà i qui hauria de guanyar. I, per descomptat, hi ha molts articles sobre les grans oblidades. Com passa amb els Oscar des que les plataformes van canviar les regles del joc, en vista d’aquest tipus de celebració al final de l’últim que es parla i escriu és de les obres en si, del que han suposat i suposen. No hauria de ser així. Bàsicament perquè, al marge de si ens sobren o de si trobem a faltar determinades propostes, aquesta edició confirma el valor de la ficció televisiva contemporània com a projecció i reflex del present.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fins i tot quan s’emparen en l’entreteniment aparentment més trivial, part important d’aquestes produccions són molt conscients de la realitat i hi estan extremadament connectades. M’atreviria a dir que més que el cine actual no minoritari. Hi ha exemples molt clars entre les sèries nominades, de les quals poso diversos exemples. ‘Mare of Easttown’, nominada en setze categories, va generar durant la seva emissió una doble conversa molt enriquidora. Entre moltes coses, l’esplèndid policíac produït i protagonitzat per Kate Winslet es distingeix pels seus magnífics personatges femenins i la seva manera interessantíssima d’abordar assumptes com la maternitat i les cures. I això va generar una conversa sobre la necessitat d’ampliar el perfil de personatges femenins i desactivar determinats tòpics sobre ells tan inconsistents com acceptats tradicionalment. D’altra banda, les declaracions de Winslet sobre el seu afany com a productora d’acabar amb les jerarquies en el set van donar peu a nombrosos articles i col·loquis sobre el paper de les dones en la indústria i la urgència de dinamitar una vegada per sempre els rangs. De manera retrospectiva, viatjant als 50 i els 60, la sèrie ‘Gambito de dama’ (divuit nominacions), sobre una jove prodigi dels escacs (Anya Taylor-Joy), treballa les mateixes qüestions amb el seu retrat d’aquest personatge femení en un món d’homes. Un altre exemple evident de l’estreta relació entre la ficció televisiva contemporània i el present és la minisèrie ‘I May Destroy You’, nominada en nou categories. Poques propostes audiovisuals han abordat amb més lucidesa, valentia i claredat que aquesta sèrie de Michaela Coel temes com la cultura de la violació, el trauma i el consentiment. I encara hi ha menys propostes –ni televisives ni cinematogràfiques– que hagin tingut el valuós abast social que ha tingut aquesta sèrie.

No obstant, el diàleg entre les sèries actuals i la realitat no sempre s’ancora en la temàtica o té una dimensió social o fins i tot política. De vegades és molt més conceptual. Molt diferents entre si, la sèrie d’aventures ‘The Mandalorian’ (vint-i-quatre nominacions) i ‘Bruja Escarlata y Visión’ (vint-i-tres), la sèrie de Marvel, desactiven de maneres molt diferents els supòsits sobre com és la fantasia contemporània i com ens hi relacionem. La ruptura amb les inèrcies temàtiques, narratives i estilístiques per les quals es distingeixen les dues sèries demostra un evident respecte envers l’espectador del present i un ferm compromís amb ell.