Taula de diàleg Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Conflicte irresoluble, diàleg inesgotable
Estem davant un empat d’impotències. Ni el secessionisme té força per imposar l’autodeterminació ni el constitucionalisme pot obviar que hi ha un problema que fins ara ha causat un mal institucional considerable
A hores d’ara convé acceptar que l’anomenat conflicte sobre el futur polític de Catalunya que els governs d’Espanya i la Generalitat volen encarrilar a través del diàleg és irresoluble. Parafrasejant Ortega Y Gasset només es pot «portar». Per als independentistes l’únic sentit d’aquesta taula és posar les bases per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En canvi, cap Govern espanyol, sigui del partit que sigui, pot obrir la porta a un procés de secessió sense abans o en paral·lel iniciar una reforma agreujada de la Constitució tan complexa com de gairebé impossible culminació a mitjà termini. A més, malgrat les dures acusacions del PP, tampoc el PSOE posarà mai la unitat territorial al mercat de la negociació, tot i que per raons de dependència al Congrés es presti a escoltar ERC, però deixant molt clar que tant l’amnistia com el referèndum són infranquejables. Així doncs, estem davant un problema sense solució ni des del diàleg, ni per la via unilateral, com va quedar demostrat el 2017.
Estem davant un empat d’impotències. Ni el secessionisme té força per imposar l’autodeterminació, tot i que pugui continuar fent soroll, ni el constitucionalisme pot obviar que hi ha un problema que fins ara ha causat un mal institucional considerable. Per tant, la recepta de Pedro Sánchez a favor d’un diàleg «sense pausa però sense presses ni terminis» resumeix bé l’estratègia per encapsular un conflicte irresoluble que no només perjudica la societat catalana, la fractura i la minva econòmicament, com s’ha vist després d’una dècada de procés, sinó que és una pedra que complica molt la governabilitat a Espanya. La bona notícia és que, en la trobada entre els dos presidents a Barcelona, Pere Aragonès va acceptar treure terminis a la negociació, perquè la taula no tingui un horitzó només de dos anys, si bé no va poder deixar d’exigir «concrecions i avenços» per a les seves reivindicacions. Es tracta d’una declaració prou ambigua per continuar durant molt temps acariciant un diàleg inesgotable si ERC obté resultats beneficiosos, o interrompre’l en el moment que sigui si veu perillar la seva posició com a primera força independentista, davant l’hostilitat de Junts i la CUP. En vista de la fugida que els republicans han fet amb el projecte d’ampliació de l’aeroport, sense oblidar la duplicitat política d’Oriol Junqueras, no s’haurien de fer tampoc gaires il·lusions.
És impossible aventurar què succeirà quan Aragonès hagi de sotmetre’s a la moció de confiança que va pactar amb la CUP per aconseguir la investidura, com tampoc l’escenari que s’obriria si PP i Vox sumessin majoria absoluta en les pròximes eleccions. Per ara l’únic cert és que el líder socialista està aconseguint que la Generalitat torni a asseure’s a les comissions bilaterals amb l’Estat, no menyspreï la reforma del model de finançament, tot i que encara no vulgui participar en la seva negociació, i entri en un camí de més lleialtat institucional. Sánchez també ha aconseguit que els seus socis de govern, Unides Podem, abandonin la proposta que fins ara feien de consulta sobre el dret a decidir. La descarten perquè, afirmen, «ara no es donen les condicions» i perquè, com tan descriptivament ha dit l’alcaldessa Ada Colau, «la gent ja no està per a tonteries». Socialistes i morats han exhibit unitat davant la taula de diàleg, a diferència de la sonora fractura que s’ha produït dins del Govern, amb una delegació en què només hi va ser representada ERC, cosa que va fer perdre ‘stricto sensu’ el caràcter de trobada entre governs. Si Junts no se suma més endavant a aquest diàleg, sinó que el censura amb duresa, el Govern podria trencar-se, tot i que per ara cap dels dos tingui incentius per fer-ho, entre altres raons, perquè la llei marca que ha de passar un any des que es va investir nou president per convocar eleccions. El moment crític tant per a Sánchez com per a Aragonès serà l’aprovació dels seus respectius Pressupostos. Al Congrés, el recolzament d’ERC es dona per segur, i al Parlament el PSC de Salvador Illa es mostra disposat a negociar-los si Aragonès perd el suport de la CUP. Per esquivar conflictes irresolubles, l’assenyat és sempre el diàleg pacient i la política pràctica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
