Europa ha de treure els colzes

El virus dona aquests mesos una treva a l’espera d’una tardor incerta. Aquesta setmana s’ha celebrat el debat de l’Estat de la Unió a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg, un edifici fantasma que feia gairebé 20 mesos que estava buit. Ara hi havia per fi cares humanes a l’hemicicle; senyals de tornada a la normalitat davant l’esgotadora resiliència en format Zoom.

L’eufòria de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, és perfectament comprensible. Ningú se la va prendre seriosament quan, enmig dels fiascos inicials, amb la compra conjunta de les vacunes d’AstraZeneca es va comprometre a vacunar el 70% dels europeus a l’estiu. Ara superem el 72%, per sobre del Regne Unit i els Estats Units. També hem exportat bastantes més vacunes (700 milions de dosis a 130 països). Vist el desastre de la pitjor crisi de salut pública en 100 anys, el camí de crear una unió sanitària és esperançador.

La urpada econòmica de la Covid ha sigut descomunal, però la resposta de la UE ha superat totes les expectatives. Si a la crisi del 2008 va desbordar l’egoisme, es va imposar la ceguesa austera i el campi qui pugui, ara el paisatge irradia optimisme. L’eurozona va tardar llavors vuit anys a tornar al PIB previ a la crisi. Aquesta vegada la gran majoria ho aconseguirà en un o dos anys. El creixement supera el dels Estats Units o la Xina.

Pot ser que fins i tot el Brexit, un fracàs per a un club nascut per créixer, hagi pogut ajudar en aquest cas. ¿Algú s’imagina que un Regne Unit dins hagués acceptat la posada en marxa del pla de recuperació ‘Next Generation UE’, la mobilització de diners públics més gran (fins a 750.000 milions d’euros) en la història de la UE?

La calma podria durar poc i l’hivern podria ser especialment llarg. I car. Els preus de l’energia estan disparats. El repunt d’aquests dies és només un aperitiu del que pot suposar l’encariment de les emissions de CO₂així que avancin els plans de transformació verda que impulsa la UE sota el paraigua legislatiu ‘Fit for 55’. Sense les ajudes adequades, el canvi verd pot precipitar una revolta similar a la viscuda a França amb els armilles grogues. «No deixar ningú enrere», com va prometre la presidenta, requerirà la mobilització de recursos ingents.

El 20 aniversari de l’11-S ha coincidit amb una derrota a l’Afganistan que omple la consciència amb preguntes incòmodes. Els Estats Units farien el sopar i els europeus fregarien els plats, va vaticinar l’analista Robert Kagan el 2002 sobre la guerra i la reconstrucció. Semblava fàcil. El desastre és clamorós, per les vides i els recursos deixats pel camí i sobretot pels qui van creure que no serien abandonats en la seva marxa cap a la dignitat, nenes i dones afganeses incloses.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ni agenda pròpia en aquesta crisi, ni capacitat autònoma per evacuar el personal de les ambaixades. La dependència dels Estats Units és insostenible en vista del replegament geoestratègic en què Joe Biden s’endinsa, convençut que les amenaces i les prioritats són al Pacífic. Els adversaris de la UE, com Rússia i la Xina, qui sap si enemics un dia del demà, es pregunten sobre qui està disposat a defensar Europa.

Von der Leyen va parlar al prendre possessió el 2019 del seu desig de presidir una «Comissió geoestratègica». El cap de la diplomàcia, Josep Borrell, es va proposar aconseguir que la UE «parli el llenguatge del poder». La capacitat de defensa autònoma és indispensable per a Europa. L’anunciada cimera de la defensa sota presidència francesa l’any vinent és un bon inici. Però no ens enganyem: la idea d’un exèrcit europeu és tan antiga com els orígens de la Unió.