Un lloc segur

Dic que va ser una sort veure aquesta classe magistral perquè, en ella, Sedaris parlava de com totes les seves experiències es converteixen en literatura i que ser-ne conscient l’ha ajudat en moments difícils (per dramàtics, ridículs, incòmodes...) perquè, mentre li estava passant, sempre hi havia una part d’ell que es deia «algun dia escriuré sobre això». Sedaris es preguntava, a més, com s’ho fa la gent que no escriu per afrontar tota mena de vicissituds. Perquè sempre ens passen coses.

Sempre et poden passar coses. Està bé. Bé, i tot i que no ho estigués, no per això deixarien de passar. Potser d’alguna d’aquestes experiències neix un relat, una novel·la, una columna. És una sort, llavors, ser escriptora.

Però hi ha vegades en què voldries dir-li a la vida que de moment ja està bé, que el teu dipòsit d’experiències està ben proveït, que no fa falta que n’emboteixi més, que el fetge de la teva imaginació no és per fer foie-gras.

Per això és tan important trobar llocs segurs, petits refugis, on sents que res perillós o desagradable pot passar, on pots ficar-t’hi durant una estona i descansar.

La setmana passada vaig estar en un lloc així. És una petita perruqueria en un barri del Prat de Llobregat. Hi van la meva mare i la meva germana. I moltes senyores del barri. És a la que he anat jo sempre que he estat de visita a Barcelona. És a la que he tornat ara que visc aquí. No només perquè ho facin bé, que ho fan, sinó perquè és un lloc en el qual tinc la impressió que no em pot passar res dolent. Fa temps que no trobava un lloc així.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

No sé exactament a què es deu. És la suma de molts detalls. Com que la porta, si no està ja oberta, s’obri sense parar perquè sempre hi ha algú que surt a saludar. És la tendresa amb què la Mari Ángeles atén una clienta anciana, com l’agafa de la mà per ajudar-la a moure’s, li fa moixaines, li diu que guapa que està. És l’Eugenia, una clienta apassionada de la lectura, comentant l’últim que han llegit en el club de lectura i fent gala, després, d’una extraordinària memòria. És el rum-rum dels assecadors, l’aigua calenta amarant-te el cabell, l’olor neta del xampú, la tovallola que et frega el cap i t’aïlla per uns segons del món i, quan tornes a ell, apareix la teva germana per dir que va al supermercat i pregunta a les dues perruqueres si necessiten alguna cosa. És el so de les tisores de la Carmen quan comencen a tallar.

De sobte, se senten una frenada i un crit al carrer. Algú surt a mirar què ha passat. Jo soc a la meva cadira amb el cabell humit i una tovallola sobre les espatlles. «Sisplau, que no sigui res, que no sigui res, que no passi res avui». No ha sigut res. Només una frenada i un crit. Ja està. Podem continuar parlant sobre els avantatges i desavantatges de la digitalització a Espanya, sobre la impossibilitat de parlar amb gent quan es necessita alguna cosa, sobre el retard informàtic a Alemanya, mentre les tisores van donant forma al meu cabell i al meu cap, mentre una altra clienta entra per demanar hora i, ja que és allà, es queda a xerrar una estona. És un lloc on et coneixen. I sents que ets en un lloc refugi, en un lloc segur, on no et pot passar res. Aparentment. Perquè la sort dels escriptors és també la condemna dels escriptors, fins i tot quan pensem que no ens passa res, ens està passant una cosa que potser sortirà en un relat, en una novel·la o en aquesta columna.