Addiccions

Si admeto que la notícia em sorprèn és perquè no acostumo a tractar amb menors. No formen part del meu entorn habitual. Conec, lògicament, els seus problemes, aficions i inquietuds per tot el que veig i llegeixo. Pel que arriben a explicar-me, sincerant-se amb mi, els que conformen el meu entorn familiar. O per les confidències d’alguns amics, referides en principi als seus fills i que amb el temps –llei de vida– s’han anat estenent als seus nets. Puc resumir, doncs, dient que jo també estic fora del món. En el meu món. I en el meu món no caben els jocs electrònics. 

Em considero una persona més o menys normal. Tot i que soc actor, no ho oblidem. I això em col·loca ja, d’entrada, a l’extraradi, a la frontera de l’anormalitat. Soc vital, inquiet, actiu, curiós, molt curiós, atent a què passa al món i, per damunt de tot, un àvid lector, no només dels quatre diaris amb què esmorzo cada matí sinó de tota mena d’històries en paper. Visc entre llibres. Ells són els meus ‘okupes’. La meva és, ho confesso, una vivenda ‘okupada’ per a la qual no espero –ni se m’acut– cap mena de desallotjament. Seria injust. Jo mateix els vaig obrir la porta fa anys. Ara ‘okupen’ tot l’espai, es desplacen al seu aire, m’arraconen en el breu perímetre de la meva butaca favorita i condicionen els meus horaris, la meva feina i, per descomptat, les meves hores de descans. ¿És això una addicció? ¿Un deteriorament de la voluntat? ¿Una rendició?. És, en tot cas, alimentada pel contacte i el carinyo, una bonica i llarga història d’amor. Una passió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però no soc, en absolut, un analfabet digital. Que consti. Ni un antic. Al contrari, soc un rendit usuari de la informàtica. El meu primer ordinador –un Mac, per descomptat– va entrar a casa el 1985. I com passa amb els llibres, l’‘okupen’, des d’aleshores, tota mena de gadgets i pantalles. Conviuen, feliços, el llibre imprès i l’e-book, la ràdio i els podcasts, Spotify i la meva vella col·lecció d’elapés. No obstant, mai he tingut la menor curiositat per cap d’aquests jocs electrònics d’implantació milionària. Tot i que alguns vinguessin ja instal·lats de sèrie amb cada nou ordinador, allà segueixen, incòlumes, intactes, sense estrenar. 

Les meves necessitats d’entreteniment, reflexió i fuga (si necessària) la cobreixen àmpliament els llibres. Una droga –d’acord, sí, ho admeto, ho confesso– que cada dia compta, per fortuna, amb més llocs de venda i de què aquests dies m’he assortit amb dos bons i fidels aconseguidors: la Setmana del Llibre en Català (que s’ha acabat fa res) i la Fira del Llibre d’Ocasió, encara al passeig de Gràcia. Còmode, barat i gens perillós.