Desencant blaugrana

El retorn del futbol als estadis era un desig generalitzat que es va concretar a primers d’agost amb un percentatge d’aforament que, després de les últimes notícies positives de control de la pandèmia, s’ha apujat a un màxim del 60%. En el cas de Catalunya, el Procicat estableix l’assistència en un 30%, comptant amb la distància de seguretat exigida, que encara redueix més les possibilitats. Al Camp Nou, per exemple, poden entrar prop de 30.000 espectadors, per a un estadi que voreja els 100.000 de capacitat. En unes circumstàncies normals, aquesta quantitat seria irrisòria, i hi hauria llargues cues per poder ser un dels privilegiats a l’hora d’assistir en directe als partits. Però no són normals. Pels efectes de la pandèmia, per descomptat, però també per una sensació de desafecció creixent, que s’ha confirmat amb les primeres dades de la temporada. Van ser poc més de 15.000 els socis abonats que van sol·licitar entrada per al primer partit, i no van arribar a 20.000 els que van demanar veure el segon. I només 31.213 van demanar entrada per assistir a l’estrena de la Champions contra el Bayern, en teoria el duel més atractiu dels disputats fins avui. Per a l’enfrontament contra el Granada d’aquest dilluns, les peticions són únicament 23.617. En resum, l’aficionat culer no ha respost amb entusiasme, ni de bon tros, a la possibilitat de tornar al Camp Nou, un desig que la pandèmia havia fet impossible durant més d’un any. 

¿Els motius? De naturalesa diferent, però concentrats en un que, ara com ara, presideix la realitat blaugrana: la falta de motivació. S’han de tenir en compte, també, les dificultats administratives i tecnològiques per accedir al procés de reserva de l’entrada i, de manera especial, una dada molt significativa, conseqüència directa dels estralls de la pandèmia. Aquesta temporada hi ha hagut 26.238 abonats (8.000 més que l’any anterior) que han sol·licitat una moratòria en l’abonament, amb la qual cosa la xifra total de 83.500 ha passat a ser de poc més de 57.000. Tot i així, la causa principal perquè la dilatada passió pel futbol al coliseu blaugrana s’hagi desinflat s’ha de buscar en les prestacions de l’equip i en una sensació que va transmetre Piqué a l’acabar-se el partit de dimarts i que sembla que ha calat en l’afició: «És el que hi ha». És a dir, ara com ara, el Barça –més enllà de greus problemes econòmics, les pèrdues causades per la Covid-19, la nefasta gestió de les anteriors juntes, l’adeu de Messi i la falta de reforços notables– és un equip esfilagarsat, amb poques esperances en el futur i amb un present melancòlic, en què es dubta de la seva capacitat competitiva i la figura de l’entrenador està en dubte. 

El Barça ha viscut èpoques difícils, situacions dramàtiques i llargs anys de sequera de títols. No és novetat, tot i que el fantasma de l’argentí absent continuï planant sobre la gespa de l’estadi. El baròmetre dels socis que no es veuen interpel·lats per acudir al camp dona xifres preocupants (no només des del punt de vista econòmic sinó d’entusiasme col·lectiu). A diferència d’altres latituds, al Barcelona és més important disfrutar del joc que lligar un resultat o jugar a no perdre. Perquè el públic torni al Camp Nou caldrà que l’equip faci front al desencant actual, amb noms que conviden a somiar, tot i que sigui amb sordina: els recuperats Fati o Dembélé; els emergents Demir, Gavi, Nico o Balde; els joves De Jong o Pedri. Hi ha futur però, més aviat que tard, s’ha de concretar. Per més raons que analitzem, aquesta és crucial.