El tedi i la indiferència

No podia imaginar, aleshores, encara no fa dos mesos, que aquella mena de pau espiritual –quasi un estat de placidesa budista– s’engrandiria de tal manera que passaria a formar part de l’escenari del primer partit de Champions de la temporada. Els poso en antecedents. Un partit d’aquesta mena és un ritual i el futbol és una religió de rituals. És l’inici d’una possibilitat, l’origen d’una promesa. No ens hi juguem res (encara), però sabem que ja ens hi comencem a jugar alguna cosa. Acostumo a veure la Champions (i tants altres partits, quasi tots) amb el meu amic Josep Domènech, que és un retrat fidel de l’aficionat tipus, quasi del fanàtic. Pateix, fuma, beu a glopets un vas de vi, fuma més, s’esgargamella, dibuixa tàctiques, continua fumant, esgarrapa quatre patates fregides d’un bol, viu inquiet al sofà, brama. Viu. Aquest dimarts no es va immutar. Impàvid, sense ni un crit, sense ni un gest. Esperant el destí fatal. 

Amb resignació. Ni tan sols va criticar: cap futbolista, cap jugada, cap decisió arbitral. Res. Indiferència. Com els filòsofs fatalistes que sabien que “tot” estava escrit “allà dalt”. Ho diuen els personatges de Kundera a “Jacques i el seu amo”, que fan via per França, de la mà de Diderot, mentre són conscients –sobretot l’amo– que no hi ha res a fer perquè tot està previst per “algú”, una “divinitat o força desconeguda que fixa per endavant l’encadenament dels esdeveniments”, com diu el diccionari. Un destí ineludible. 

Notícies relacionades

Barcelonisme i prozac

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Com que no hi ha res a fer, no ens hi amoïnem. Aquesta és la lliçó més desoladora del moment que vivim. La indiferència ha passat a ser una arma per fer front a la catàstrofe, que tampoc no ho és. És la mediocritat, molt pitjor. Torno al diccionari: “Mediocre: de qualitat mitjana”. No em sé imaginar un present més trist. 

¿Hi ha futur? Segur. Hi ha joves estrelles (lesionades o barbameques, imberbes anhels) i encara queda un mínim de dignitat per mirar de ser quarts a la Lliga i per mirar de classificar-nos tercers a la Champions i poder arribar a semifinals de l’Europa League. Això, segur. Però ara per ara, som una d’aquelles famílies de Tolstoi. Les felices s’assemblen, però les que són infelices, ho són cadascuna a la seva manera. La manera de ser infeliç de la família blaugrana és administrar amb indiferència el desori fenomenal en què vivim. Abandonem qualsevol esperança, ens mirem els partits de la Champions com qui dormita en un tedi oceànic. Sense maltempsades ni oratges. Sense vent que infli les veles. Sense amor ni odi. Res. Tedi.