L’addicció als jocs com a símptoma

La notícia genera alarma –lògicament–, sobretot entre mares i pares que veuen diàriament com els seus fills juguen i no tenen 'receptes' concretes sobre quan han de començar a preocupar-se. Els jocs poden crear addicció, cert. Segurament estan dissenyats per a això igual que moltes de les xarxes socials que utilitza la joventut però que també fem servir les persones adultes.L'univers de les pantalles en tota la seva extensió genera encara desconcert i introdueix nous elements d'anàlisi (no només de preocupació) en la vida i la salut mental de la joventut. No obstant això, crec que és important posar el focus en que darrera d'una anomenada addicció (vull dir aquelles situacions que reuneixen els criteris diagnòstics descrits en els manuals psiquiàtrics) solen haver malestars més profunds. En el cas de l'adolescent de Castelló s'havia produït recentment la mort d'un familiar molt proper. L'addicció sol ser el símptoma que ens parla de les dificultats per a abordar un o diversos dolors profunds que pot patir la persona. És cert que l'addicció en si mateixa genera nous problemes que s'afegeixen als ja existents i que són sovint més visibles, però centrar el debat en el perniciós dels jocs afegeix d'una banda alarmisme, però per l'altre simplifica la qüestió.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Com en el cas de les drogues- recordeu fa anys quan parlàvem de 'La guerra contra les drogues'? - es plantejava la qüestió com si les substàncies, en si mateixes, prenguessin les vides de les persones, com si fos una epidèmia que res tenia a veure amb les circumstàncies de cada un o cada una. Avui sabem que el problema és la relació de les persones amb les substàncies no les substàncies en si mateixes. Els jocs no són ni bons ni dolents; depèn de l'ús que es faci d'ells i de com estigui la salut mental i el context vital de la persona que juga. Molts joves declaren fins i tot haver fet aprenentatges significatius a través dels jocs. Per a les generacions adultes -i fins i tot en el cas de ser experts / es en la matèria- el nivell de "naturalització" dels entorns digitals mai és el mateix que per a aquelles persones més joves que ja són nadius digitals. Per tant, la preocupació sovint se situa molt abans d'arribar a l'addicció. Senzillament perquè és una activitat que no forma part de les vides de molts adults. Però, tal com apuntava a l'inici de l'article, seria interessant posar en la mateixa reflexió quins són els nostres hàbits d'ús de telèfon mòbil; segurament això ajudaria a construir criteris conjunts amb els adolescents que tenim a prop. Afortunadament el percentatge de joves que presenten problemes d'addicció als jocs respecte al total de la joventut que usa els jocs és molt baix. Si volem prestar atenció als possibles riscos o comportaments abusius amb els jocs en l'adolescència i joventut hauríem -famílies i persones educadores- estar atents i atentes al seu benestar emocional global, a la capacitat de comunicació del dolor davant canvis vitals entre d'altres i també entendre que abans d'arribar a l'hospitalització el joc pot estar actuant com un refugi per no sentir. Aquí rau la qüestió; d'altra banda igual que ho podrien ser- i ho són en molts casos- els psicofàrmacs en persones adultes i, en canvi, no solem parlar d'ells en els mateixos termes. 

La salut mental dels joves és un tema preocupant -com ja he plantejat reflexionar en articles anteriors- en tota la seva extensió. Hauríem debatre com a societat sobre quines eines educatives i psicoemocionals adquireix la nostra joventut actualment, quins mecanismes dotem que els permetin anar integrant els avatars de la vida d'una forma connectada, com adquireixen autonomia, com aprenen a tolerar la frustració, com integren els límits, els drets i també les responsabilitats, etc. Tot això no evitarà necessàriament una addicció, però ajudarà a prendre consciència del perquè entren en determinades espirals.