Al 100%

Aliena als timbres d’inici de funció, m’hi vaig abalançar. En vaig agafar un i em va embargar una emoció sobtada, una barreja confusa i desconcertant de tristesa, melancolia, esperança, alegria, ràbia... Era un programa de mà. No m’ho podia creure. Imprès, físic, real, podia tocar-lo, podia fins i tot emportar-me’l, posar-me’l al bolso i que formés part d’aquell caos tan enyorat d’abans de la pandèmia, quan al bolso es barrejaven els programes de mà de les funcions de les últimes setmanes. No era un QR a la butaca de davant, ni en un adhesiu enganxat a la vidriera de la taquilla. Era un programa de mà de veritat. I em va venir de cop el dolor de la pandèmia, dels morts, de la tancament, de la impossibilitat de treballar de tots els que estimem i ens dediquem a les arts escèniques. 

Quan vaig començar a anar al teatre, guardava cada un dels programes de mà de les obres que veia. El programa de mà és l’únic document que queda del muntatge teatral, testimoni imprescindible d’un art en essència efímer. Revisitar els centenars de programes que tinc guardats en capses és fer un viatge pel teatre dels noranta, recordar les obres que em van marcar, que em van educar i que van fer créixer la passió per les arts escèniques i per la dramatúrgia. 

Fins on jo sé, no tots els teatres de Barcelona han fet el pas de tenir programes de mà impresos, però espero que ho facin amb la màxima brevetat possible. És clar que vivim en l’era digital i que el paper és cada vegada més inaudit, però el programa de mà no és només l’únic que queda físic de l’acte teatral, també és un signe de recuperar la normalitat. 

El 12 de març del 2020, els teatres de Broadway i de tot el món es van tancar sense saber quan podrien tornar a obrir-se. A Broadway es van mantenir tancats fins aquest 14 de setembre, que van obrir a sala plena. Sí, després de 18 mesos de sequera els teatres de Nova York van obrir amb el 100 per cent d’ocupació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentre Anglaterra, Espanya, Austràlia obrien els teatres, Broadway es mantenia tancat, ja que els espectacles de Broadway, de pressupostos gegants, no poden permetre’s omplir només el 70%. A Barcelona, quan es va permetre obrir al 50%, només alguns teatres van poder fer-ho. Bàsicament, els que tenen molta ajuda pública i no depenen de la taquilla. Mesos més tard, es va permetre tenir un aforament del 70%. Gràcies a les ajudes públiques que el sector va reclamar i que es van concedir, els artistes i els teatres van anar sobrevivint. Però la broma ja dura massa i és imprescindible que Catalunya i la resta de comunitats que encara estan a menys del 100% d’ocupació segueixin l’exemple de Madrid i Andalusia, que, com Broadway, ja permeten que els teatres tinguin l’aforament complet. 

Sincerament, no entenc a què espera el Govern de Catalunya per fer el mateix aquí. Està demostradíssim que el virus no es contrau en una platea. ¿Per què a Catalunya ens resistim a tornar a la normalitat? El sector ha sobreviscut precàriament, com ha pogut, però no crec que tinguem metxa per a molt més. És absolutament necessari i urgent obrir els teatres al 100%. I estic convençuda que el dia que, asseguda en una platea, tingui un espectador desconegut al costat, també m’emocionaré com quan vaig poder palpar el primer programa de mà després de tants mesos sense fer-ho. Necessitem tornar a ser com abans, necessitem els teatres plens.