Festa de la Mercè Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un cartell bonic, una ciutat lletja
Tinc la sensació que de tant insistir en la decadència de Barcelona l’acabarem convertint en real i això no serà bo per a ningú
barcelona/aaa.jpg
Barcelona estarà de festa aquesta setmana, és la Mercè. Ho anuncia la il·lustració de la Malika Favre, la veig penjada per la ciutat i m’agrada. La protagonista del cartell mira als barcelonins als ulls, intensament, seriosa, sense somriure, però sense renyar-nos, com si ens traspassés una força màgica, que segur que necessitem. I als barcelonins ens ha entusiasmat. Sorprenentment. Ens ha agradat de forma gairebé unànime. Aquesta Mercè, que arriba amb el focus posat en els aforaments, les botellades, en com es controlaran i en si es xiularà o no a l’alcaldessa Ada Colau, té un cartell bonic. Bonic! Últimament ens costa fer servir aquesta paraula, sobretot quan parlem de la nostra ciutat. Darrerament, optem més pels adjectius contraris; Barcelona està lletja, bruta, desendreçada, ha perdut encant, està trista, ja no és tan atractiva...Estem estancats en aquest escenari. És el mantra que es repeteix sobretot a les xarxes socials, un discurs que apunta al Govern Municipal (especialment a Colau) però també a la ciutat en si mateixa. El relat en negatiu està quallant. Fa dies que em descobreixo buscant proves de la lletjor i la brutícia de la ciutat i n’he trobat algunes. Una rata enorme a Via Augusta (rates a l’upper!) acorralada per un veí armat amb una escombra, una estesa de vidres enmig d’un carril bici tocant a la Plaça de les Glòries -s’hi han estat tota la setmana- i bosses d’escombraries fora dels contenidors. L’oposició municipal ho ha denunciat i el mateix govern ha admès que falta neteja a Barcelona, ara cal que se solucioni. En canvi, em costa més trobar motius objectius de la lletjor o del desordre. L’ordre, per a la gent d’ordre, és mantenir-ho tot com sempre i és veritat que algunes coses han canviat, sobretot l’ús de l’espai públic. En això no hi ha alternativa, més enllà de si es fan servir colors o altres elements per explicitar-ho. La mobilitat no pot ser la de sempre.
Es diu que Barcelona està lletja, però ¿més lletja que quan? Més lletja que la Barcelona dels 80, la preolímpica, o més lletja que la Barcelona del 2004, en ple boom turístic, quan es va haver de posar en marxa una ordenança del civisme i tothom deia que s’havia convertit en Port Aventura? A alguns, llavors, tampoc els agradava la ciutat. De fet, costa trobar un moment de perfecció perquè Barcelona no ho és de perfecta. Barcelona té problemes, hi ha motius per la crítica, no es poden menystenir les queixes dels veïns i de fet hi ha moltes coses, algunes de molt greus, que no funcionen: el difícil accés a l’habitatge i els desnonaments, les desigualtats, la gentrificació o els problemes de convivència i de soroll. Però aquests motius no son els que es fan servir quan es parla de la lletjor de la ciutat.
Notícies relacionadesTinc la sensació que tan insistir en la decadència l’acabarem convertint en realitat i això no serà bo per ningú. Barcelona no passa el seu millor moment, com totes les ciutats en pandèmia. No la podem disfrutar com ens agrada, les coses no han anat bé per a ningú els darrers mesos i estem tots més de mal humor. Potser, fins i tot, l’hem avorrit de tant estar-hi tancats, ja no la trobem a faltar, ens sorprèn quan algú en parla bé. Pensem per dins- això ho diu perquè no hi viu!-. Ens hem desenamorat una mica d’ ella. Però també pot ser que se’ls hagin posat les coses massa difícils als barcelonins. Alguns s’han sentit exclosos i expulsats i ja no tenen motius per defensar-la. Tot i així, Barcelona no és una ciutat en liquidació. Encara té coses bones.
Aquest article potser respon a un atac d’amor sobtat, o potser son ganes de portar la contraria, o fins i tot és la reacció a una sobresaturació de crítiques i imatges de rates, brutícia, atropellaments i motos mal aparcades que cada dia inunden Twitter. O potser és el resultat de pujar un matí de dissabte a la muntanya pelada del Parc Güell i mirar Barcelona de lluny. En un punt on no veus el detall. On no sents el soroll, ni ensumes la contaminació, ni ensopegues amb la brutícia, però la veus així, en global, amb tots els terrats on s’intueix vida i penses que viure aquí no està tant malament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
