Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.
Antonio Franco, un inventor de diaris
El nivell d’autoexigència primer i d’exigència als altres després d’Antonio Franco era tan alt que gairebé mai estava completament satisfet del producte que arribava cada matí als quioscos
Antonio Franco durante el pregón de las fiestas del barrio de la Sagrada Familia /
Antonio Franco no era només un periodista. Era un inventor de diaris. Va crear aquest diari –un diari popular, híbrid, barreja de periodisme seriós i rigorós i d’imatge visual d’impacte– i l’edició catalana d’El País, va teoritzar sobre com havien de ser els diaris de paper i tenia moltes idees sobre la premsa digital, tot i que gairebé no va poder posar-les en pràctica perquè va arribar tard –va abandonar la direcció d’El PERIÓDICO l’any 2006– a la revolució online.
En la magnífica entrevista que li fa Josep M. Muñoz en l’últim número de la revista L’Avenç, ell mateix diu que no havia sigut periodista, el periodista que volia ser, el reporter al carrer o el periodista esportiu que sempre confessava ser perquè s’havia hagut de dedicar a la direcció d’equips, a la coordinació d’altres periodistes i a l’orientació professional d’aquests periodistes que admirava i que treballaven a les trinxeres de la informació. L’entrevista és com una extensa pinzellada de les memòries que mai va voler escriure perquè tenia un respecte sagrat pel secret professional i perquè deia que el que podia explicar no era interessant i que l’interessant no ho podia explicar.
El nivell d’autoexigència primer i d’exigència als altres després d’Antonio Franco era tan alt que gairebé mai estava completament satisfet del producte que arribava cada matí als quioscos. Es podria afirmar d’ell allò que es deia de Luis Cernuda: que ‘Cernuda’ i ‘satisfet’ eren termes incompatibles. Els consells de redacció d’EL PERIÓDICO o d’El País eren moltes vegades d’una autocrítica ferotge. Començaven sempre per l’anàlisi del diari del dia per entrar després en les propostes i en la preparació del diari de l’endemà. Res que veure amb un altre estil de dirigir diaris que es caracteritza per la frivolitat, l’autobombo i el menyspreu de la competència.
Com a fabricant de diaris que era, donava molta importància a l’estructura, a la taula de redacció des de la qual es coordinava tota la producció informativa i d’opinió, és a dir, a la columna vertebral del diari. En el seu concepte de direcció no hi havia lloc per als periodistes que anaven per lliure –tot i que tenien tota la llibertat per escriure les seves informacions– en el sentit de dedicar-se a cultivar els seus horts particulars.
I malgrat haver sigut subdirector del vell Brusi, el Diario de Barcelona i director-fundador d’EL PERIÓDICO, la seva autoexigència i el seu desig de superació el van portar a deixar la direcció d’aquest diari i anar-se’n a El País per ser-ne director adjunt i crear l’edició de Catalunya. Deia que ho va fer perquè no sabia dirigir i al diari més influent de la democràcia espanyola aprendria a fer-ho. Els que sentien aquesta explicació no hi donaven crèdit perquè durant els quatre primers anys que va dirigir EL PERIÓDICO (1978-82) va aixecar un producte del no-res que va vendre més de 50.000 exemplars el primer any i es va convertir en el segon diari de la ciutat i fins i tot va arribar en algun moment a superar en difusió La Vanguardia.
Després de sis anys a El País, va tornar a la direcció d’EL PERIÓDICO, el 1988, per encapçalar l’època més brillant del diari, amb la cobertura dels Jocs Olímpics, la creació de l’edició en català el 1997 –un altre dels seus invents meravellosos– i la reconstrucció de tot el disseny a principis dels anys 2000 amb la introducció del color a totes les pàgines gràcies a les rotatives de Parets del Vallès, ara també desaparegudes com un signe més d’una professió i un mode de producció que es transformen inexorablement.
Notícies relacionades
Des que el 2006 va deixar la direcció d’aquest diari, no es va allunyar de la professió, va explicar la seva saviesa periodística en classes i conferències, va reflexionar sempre sobre el futur dels diaris i es va dedicar a escriure, tant de política o de societat com d’esports –amb el pseudònim d’Antonio Bigatà–, cosa que no havia pogut ni volgut fer quan dirigia diaris per aquesta pruïja que mantenia sempre de la separació entre la direcció-coordinació i l’articulisme. En les seves èpoques de director no va firmar gaires articles, però va escriure infinitat d’editorials sense firma, que revisava sempre quan ell no n’era l’autor.
Era el millor periodista –o inventor de diaris– que el signant d’aquesta necrològica hagi conegut mai.
