Merkel deixa el seu segell

Les eleccions legislatives que avui se celebren a Alemanya tanquen un cicle polític de 16 anys representat per la figura de la cancellera Angela Mergel. Amb els seus errors i encerts, amb la seva evolució cap a una forma de ‘real politik’ amb rostre humà que no sempre ha complagut l’ala més dura de la democràcia cristiana, Merkel ha garantit un llarg període d’estabilitat a la primera economia de la Unió Europea i ha modulat les tensions inherents a tots els governs de coalició sense més sobresalts. Ha sabut, en fi, mantenir una relació serena amb els socialdemòcrates, que han sintonitzat amb la línia fixada per Merkel més que discrepar-ne.

Tal estabilitat s’ha reflectit tant en el pla interior com en l’exterior. De portes endins, amb la necessitat manifesta dels que avui aspiren a succeir-la de trobar la tecla que els permeti aparèixer amb els dipositaris sense risc del llegat de la cancellera; de portes enfora, mitjançant la impregnació per bé i per mal de l’estil Merkel en totes les decisions importants adoptades per Brussel·les i en la relació dels europeus amb els seus aliats i adversaris, inclosa Rússia.

Una cosa diferent és que els contendents que aspiren a guanyar la Cancelleria hagin aconseguit transmetre la sensació que, en alguna mesura, manegen els mateixos ressorts d’eficàcia i autoritat que Angela Merkel. Potser només el candidat de l’SPD, Olaf Scholz, ho hagi aconseguit, facilitada la seva tasca per la matusseria del democristià Armin Laschet i el progressiu debilitament de l’ecologista liberal Annalena Baerbock, perjudicada per algunes llacunes en el seu comportament polític i el seu historial acadèmic. En els vaticinis de les enquestes que preveuen una victòria de Scholz es recull bastant la impressió del carrer, que hi veu el més ben disposat per encarar la successió, finalment una forma de canvi, sense que res substancial canviï.

Aquest desig de continuïtat és compartit per la Unió Europea malgrat que en els últims 16 anys no sempre ha sigut fàcil casar les exigències alemanyes amb els requeriments d’alguns països, especialment els del sud, en moments de crisis agudes com la que va desencadenar el col·lapse financer del 2008 i l’austeritat imposada per Berlín. Però potser les lliçons apreses aleshores tinguin molt a veure amb l’evolució experimentada per Merkel que, enmig de la pandèmia, va ser la veu decisiva que va engegar el programa ‘Next Generation’, associat a l’emissió per la Comissió Europea de deute públic per finançar-lo. La mutualització reclamada per diferents veus es va fer realitat, si més no sigui per una vegada, per atendre un concret i específic pla de reactivació de l’economia.

En última instància, Merkel ha actuat com una conservadora poc donada als dogmatismes i més inclinada a adaptar-se a la realitat circumdant, complicant fins i tot la seva relació amb els seus companys de la CDU i amb els integrants més inflexibles del Partit Popular Europeu. El seu comportament durant la crisi migratòria del 2015, quan els partidaris de l’Europa fortalesa van aixecar barreres frontereres, va ser il·lustratiu de la manera assossegada d’entendre la política. I així, al marxar Merkel, potser el desig més compartit és que res o molt poc canviï en l’ADN polític d’Alemanya.