Treballar cansa, llegir no

Hi ha una excepció: policies i delinqüents. Al seu gremi, el cine i la literatura li dediquen pàgines i pàgines. Sabem perfectament com funciona una comissaria per les sèries que hem vist. No parlem ja de la màfia o els traficants de drogues. La seva jerarquia, els seus quarters generals i els seus codis ens són molt més familiars que els dels treballadors de la fàbrica de les aixetes del nostre lavabo. Coincideixo amb Belén Gopegui quan es pregunta què passaria si, en lloc de tantes sèries sobre assassins i psicòpates diversos, veiéssim sèries sobre inspectors de treball. ¿Modificaria la nostra visió de la realitat? Hi ha tot just 1800 inspectors de treball a Espanya. Amb el panorama laboral i empresarial tan variat i enrevessat que tenim, fer una sèrie sobre ells i les seves investigacions té molt potencial. Prenguin-ne nota els productors. 

«Treballar amb l’imaginari genera causalitat –afirma Gopegui– i no sempre és una causalitat positiva. En altres paraules: veus una pel·lícula, llegeixes un llibre i alguna cosa de l’univers d’aquests personatges se t’enganxa. Mitjançant la ficció coneixes mons llunyans, inaccessibles i, tot i que sàpigues que és una recreació, en algun àmbit la teva ment s’ho pren per coneixement. Per això la ficció no és innòcua, ni neutra. Qui narra imposa la seva visió i els seus valors acaben emanant, tot i que sigui per omissió, del món que proposa. En la literatura de Gopegui i en els guions de cine que ha escrit (alguns a mitges amb servidora) els personatges no només treballen, sinó que les seves dificultats neixen d’aquest lloc que devora les nostres hores i pensaments. Conflictes, topades i complicitats es donen entre persones que fitxen juntes, no que se’n van juntes al llit, com sol ser habitual.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Els protagonistes d’‘Existiríamos el mar’ tenen al voltant de 40 anys i comparteixen pis perquè, com molts altres de la seva generació, els seus sous magres no donen per a un lloguer individual ni de bon tros per a un pis en propietat. ¿Els sona? Són Ramiro, que treballa en una gran cadena especialitzada en construcció i bricolatge; Camelia, administrativa en una gran constructora i afiliada a un sindicat; Hugo, desenvolupador de webs; Lena, biòloga que treballa en un laboratori; i Jara, que fa una setmana que ha desaparegut. En les seves vides més que emocionis com les de les sèries i pel·lícules «hi ha boira, complicacions, les coses solen girar al voltant de la necessitat de no perdre, que no s’assembla a guanyar, sinó a mantenir-se en aquesta zona en què no hi ha victòries ni derrotes absolutes i la tensió cansa».

¿Podrien ser les nostres feines d’una altra manera? ¿Què caldria fer perquè fossin millors? ¿I per què són com són? Són les preguntes sobre les quals elabora la seva narració Gopegui per intentar, si no donar-los resposta, fer que els lectors ens impliquem a trobar-la. Hi ha escriptors que escriuen perquè ens evadim d’una realitat que no ens agrada. D’altres perquè ens hi quedem, unim forces amb altres i la millorem junts. Gopegui és d’aquests. Són els que jo prefereixo.