Protesta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
És temps de brama
Expliquen que Rahola cantava i ballava amb l’objectiu de pressionar la justícia italiana perquè alliberés el Vivales
Gràcies a Pilar Rahola, vaig recordar que a finals de setembre és la brama. Els cérvols entren en zel i emeten un so molt semblant al que sortia dels pulmons de la, en altre temps, periodista, avui naturalista experta a imitar veus de la nostra fauna, davant el consolat italià de Barcelona. Per dotar de més veracitat la seva excepcional semblança del mascle en zel, fins i tot saltava mentre emetia els mugits.
«Cal veure la sorprenent similitud amb un cérvol en zel», vaig pensar per a mi, ja que una cosa no treu l’altra i de justícia és reconèixer que totes les seves carències com a escriptora es tornen virtuts en la brama.
Si hagués coronat la testa de Rahola un banyam de 12 puntes, hauria corregut greu perill de ser caçada i exhibida com a trofeu, tal era la seva analogia fonètica i gestual amb tan bonic animal.
Hi ha qui sosté –sens dubte per treure mèrit a la seva exhibició naturalista, que aquí hi ha molt envejós– que el que feia en realitat Rahola era cantar ‘Bella ciao’, per això va estar en tot moment acompanyada d’un paio amb una guitarra que semblava tret d’un centre excursionista dels anys 60, no li faltava ni barba grisenca ni mirada de guillat. A mi em costa imaginar Rahola cantar allò de «i la gent, quan passi, em diran ¡quina bonica flor!» sense que li agafi el riure a ella i al públic, però, en fi, doctors té l’església. Pel que sembla, ‘Bella ciao’ és una cançó que canten tots els revolucionaris del món que tenen casa a Cadaqués i fills en escoles privades de luxe. Solen entonar-la després d’alguna mariscada, quan els cafès deixen pas als licors de 100 euros l’ampolla, just abans de cantar ‘La internacional’.
Els qui defensen que, per increïble que sembli, el que feia la Rahola no era mugir i guimbar, sinó cantar i ballar, expliquen que era una manera de pressionar la justícia italiana perquè alliberés el Vivales, un altre revolucionari dels de guitarra en bandolera i butxaca farcida. Com a mesura de pressió, no hi ha dubte que és efectiva. La sola possibilitat que Rahola repetís la brama, aquesta vegada als carrers d’Itàlia, va ser suficient perquè posessin en llibertat el Vivales. I haurien deixat lliure el Totò Riina en persona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
