No t’oblidis d’Haití

Avui Haití no té qui li escrigui. El cúmul de desgràcies que plana sobre la seva població gairebé no té cabuda en l’interès global. Aquest any, sense anar més lluny, a més de la crisi econòmica i la violència en què viu immers, ha vist l’assassinat del president en mans de mercenaris estrangers, la dimissió precipitada d’un primer ministre, els efectes de la pandèmia, un terratrèmol que ha causat més de 2.000 morts i la destrucció de més de 130.000 edificis, i una tempesta tropical poc després. Aquests últims, que haurien sigut coberts pels mitjans internacionals, tot i que només sigui per la quota de catàstrofes naturals, van tenir la mala fortuna informativa de coincidir amb la caiguda de Kabul en mans dels talibans. Adeu Haití.

En els dies passats la notícia ha estat en els milers d’immigrants haitians que esperaven sota un pont a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, empesos en part per la idea de la relaxació de les mesures migratòries, juntament amb l’empitjorament de les condicions al mateix Haití. Les dures imatges de la implacable persecució de la policia de frontera, malgrat les condemnes suscitades –començant per la del mateix president, Joe Biden– són un brusc final al «somni americà»; per a molts d’ells el viatge ha acabat en un avió que els tornava al seu país. I són només la punta de l’iceberg. 

El drama de l’emigració haitiana es desplega des de fa més de deu anys per tot el continent, de Xile a Mèxic passant pel Brasil i Colòmbia; és el drama d’aquells que fugen de la destrucció, la violència, la misèria i la falta d’oportunitats. No és exclusiu d’Haití, però és especialment significatiu en un país d’11 milions d’habitants amb 3,5 milions en la diàspora i que és el segon del món que més depèn de les remeses.

Haití s’ha convertit en el paradigma d’Estat fràgil: des de fa anys oscil·la entre el lloc 9 i el 13 a l’índex que elabora anualment el Fund for Peace amb 179 països, on un apunta el més fràgil i 179, al més sòlid. Es tracta d’un exercici per mirar d’identificar i monitoritzar les tendències que poden portar a convertir un Estat en fallit, amb indicadors que vigilen des dels aparells de seguretat, el desenvolupament desigual, la fuga de cervells, la legitimitat, l’Estat de Dret, les pressions demogràfiques o els refugiats i els desplaçats interns entre altres variables. 

El diagnòstic és clar, però ningú sembla saber trobar la solució. Segons dades de les Nacions Unides, l’ajuda internacional destinada a Haití per part tant d’institucions multilaterals com de donacions de països, entre 2010 i 2020, ascendeix 13.340 milions de dòlars. Una xifra considerable que s’ha desplegat, majoritàriament, a través d’ONGs sobre el terreny per cobrir l’emergència i la reconstrucció. Però no hi ha hagut un treball paral·lel de construir una institucionalitat que reforcés un sistema polític sempre feble. Així que els governants no s’han vist en la necessitat ni de retre gaires comptes ni de consolidar la legitimitat. Una tradició banyada en la corrupció i en la violència ha fet la resta.

Els Estats Units compten amb un passat d’ocupació al país i acullen una bona part de la seva diàspora. És obvi que Washington té ara altres prioritats en política exterior; però també és obvi que és qui més ben situat està, per geografia i per història, per mirar de recolzar millores institucionals que col·loquin Haití en una estabilitat democràtica de què mai ha gaudit. 

¿El problema? La falta d’incentius. Haití no té recursos ressenyables per exportar; ni tan sols té una ideologia ressenyable per combatre, com sí que la té Cuba. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El 14 de gener del 2013 Forges va apuntar a la seva vinyeta: «Haití, tres anys i tot segueix igual». 

Desmantellat ja el campament sota el pont, tornarà a extingir-se l’atenció. A Haití, 2021, tot continuarà també igual.