La fragilitat de la llei

L’avortament, a casa nostra, està despenalitzat. ¿Com expliquem, doncs, que el dret a l’objecció de consciència –individual, fonamental però individual– queda blindat però el dret a l’avortament no? ¿Com expliquem, doncs, que la pràctica de l’avortament –quirúrgic o farmacològic– no respongui sempre a la tria lliure de la dona que vol avortar, i que es proposi una reforma que prioritza l’economia de l’administració?

¿Com expliquem, doncs, que davant les clíniques abortives hi hagi grups fonamentalistes pressionant i coaccionant les dones que exerciran el seu dret? ¿Com expliquem, doncs, l’estigma social? ¿Com expliquem, doncs, la desinformació? ¿Com expliquem, doncs, les tres jornades de reflexió, aquesta infantilització i paternalisme? Amb la llei, ja s’ha vist que no n’hi ha prou. Perquè la resistència global al fet que els drets de les dones siguin drets blindats i conquerits a la primera fan que no sigui suficient. A poc a poc, celebrem la despenalització de l’avortament a tot el món –Argentina, San Marino–, i des d’aquest lloc del món, on l’avortament fa anys que està despenalitzat, no puc evitar anticipar el desemparament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La llei és fràgil perquè la resistència patriacal –i religiosa, concretament– la fa fràgil. Els drets de les dones no es conquereixen una vegada, sinó una vegada i una altra. I com una roda infinita, cada cert temps s’han de tornar a reivindicar i lluitar. És aquesta una revolució lenta, com deia la Roig.

Aquí al costat, a Andorra, la penalització de l’avortament és total. En tots els supòsits. I aquest castiga la dissidència. Tornem als temps de les bruixes –també a les institucions– i a la xarxa secreta, íntima i perillosa de les dones que travessen fronteres.