Efectes indesitjats de la transició energètica

No és ficció, tampoc, que el preu dels drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle s’ha multiplicat per dos respecte al 2019 i arriba a una mitjana anual de gairebé 50€/Tm. S’afirma que convé que així sigui, per lluitar contra l’escalfament global. Al pujar el seu preu, les tecnologies que utilitzen combustibles que els emeten superaran en costos les que no, que les substituiran.

La transició energètica no és un plat que se serveixi gratis, d’aquí la urgència d’articular mesures que distribueixin els seus costos de manera justa. Per exemple, aplicant els ingressos obtinguts dels certificats per recolzar econòmicament els qui més pateixin l’impacte d’aquest augment de preus. Els drets d’emissió es negocien en un mercat. Poden adquirir-los i vendre’ls els qui, a diferència de la indústria, no els requereixen per a la mateixa activitat. Això, al costat que a la UE ens hem compromès a disminuir-les un 55% el 2030, davant el 40% que es va preveure inicialment, permet especular i que augmenti el seu preu sense una disminució proporcional de les emissions. Si hi ha qui es lucra amb això, s’hauria de revisar, en seu europea, la contribució fiscal que se’n deriva. No s’ha de militar en el capitalisme llibertari per admetre que la intervenció pública en l’economia pot produir efectes indesitjats. D’aquí la importància d’afinar la regulació. Com a mostra, dos exemples.

Primer, el mecanisme previst pel Govern, en el Reial Decret Llei 17/2021, per recuperar els sobreingressos obtinguts per les tecnologies que no utilitzen gas, ni han de comprar certificats de drets d’emissió (nuclear i hidràulica, bàsicament); però que es beneficien dels alts preus marcats per les que sí que ho fan (carbó i cicles combinats de gas), no impedirà que les plantes solars i eòliques adjudicades en les subhastes del 2017 sí que els cobrin. La seva regulació de llavors no va preveure aquests augments i els va assignar el preu del mercat a l’engròs. 

Segon, el Fòrum Nuclear afirma que les centrals espanyoles que generen electricitat amb aquesta tecnologia tenen 5.500 milions d’euros per amortitzar, i que les mesures del Govern posen en risc la seva viabilitat econòmica. Mentrestant, hi ha qui les dona per amortitzades. La comptabilitat regulatòria, supervisada per la CNMC, ho hauria d’aclarir; però no és el mateix si la normativa preveu que els beneficis obtinguts s’apliquen lliurement, o que un percentatge, necessàriament, ha de computar-se a efectes d’amortització.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al mercat de generació amb les tecnologies que subministren potencia ferm al sistema, no subjectes a la intermitència solar i eòlica, la capacitat de producció de les tres primeres operadores (Endesa, Iberdrola i Naturgy) en conjunt, arriba al 92% en nuclear, gairebé el 90% en hidroelèctrica i a prop del 75% en gas natural. La foto no és d’un mercat vibrantment competitiu. Més, si tenim en compte que no hi pot haver nous entrants ni en la nuclear, amb data de caducitat, ni en la hidroelèctrica, dependent de concessions de domini públic hidràulic amb una durada màxima de 75 anys que van vencent, on tots els grans salts ja estan construïts. Sent la competència efectiva la millor regulació, s’haurien de gestionar aquestes concessions caducades per aconseguir-la. De moment, el Govern no ho ha contemplat.

Per no acabar, com «la tragicomèdia de Calisto i Melibea», en suïcidi, aquesta vegada col·lectiu, la transició energètica requereix passió en l’afany i regulacions meditades. És en interès de tots que el meritori intent del Govern es perfeccioni en tràmit parlamentari.