Pressupostos del Govern Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Infrapressupostar’ la sanitat: ¿ho tornaran a fer?
Un sistema sanitari mal finançat per al nostre grau de desenvolupament econòmic i social pressiona a favor de la pujada de l’assegurança sanitària privada, i erosiona la legitimitat del sistema públic
Sonen els tambors que criden a l’elaboració del nou pressupost del 22 de la Generalitat de Catalunya. Ja no se senten aplaudiments als professionals sanitaris i del sistema, que poc a poc ha anat salvant l’economia, i ja es parla sense embuts no dels èxits sinó dels estralls col·laterals que ha anat deixat el sistema de salut en termes de llistes d’espera i de prestacions desateses. Els guardians del pressupost veuen les orelles de la consolidació fiscal a les autonomies que exigirà un Estat irresponsable de les prestacions sanitàries, per ja el 2023. La data la posa el final del diner caigut del cel europeu, i millor començar a ajustar, doncs, el cinturó de la sanitat. Ernest Lluch ho deia sense vergonya: "posa poc diners sobre la taula del pressupost sanitari, que com que gestors i professionals et trauran fàcilment la cartera, millor en portis pocs"; tal és la fagocitat atribuïda als sanitaris per rescabalar tot el que es posa davant i generar recurrències de despesa fàcilment consolidables pel futur. Per tant, per alguns, es tracta d'anticipar el compliment del dèficit, no per la recomanació avui de fer-ho, sinó pel desig del gestor de protegir-se per demà.
I aquí estem. Té pinta que ho tornaran a fer: infrapressupostar la sanitat amb reduccions significatives a nivells pre-covid. Aquest pot ser l’escenari: els augments de personal de la resposta pandèmica, fora; les estructures aixecades de complements assistencials, a tancar; les tarifes dels concerts sanitaris, al congelador; les promeses de recuperació d'inversions, de nou en 'standby', i les conseqüències assistencials de l’impacte en la salut mental o emocional, a oblidar. I s’aprovarà formalment el pressupost d’una Generalitat asfixiada pel finançament autonòmic, tot i mantenir el discurs de l’excel.lència del nostre sistema de salut. Fins quan tardaran a reconèixer –àdhuc els professionals de la cosa- que “darrera d'allò (el tractament fiscal) hi ha això (les penúries de la despesa)"? Una sanitat mal finançada pel grau nostre de desenvolupament econòmic i social pressiona ara com mai a favor de la pujada de l’assegurança sanitària privada, a la vegada que erosiona la legitimitat del sistema públic. Un pressupost que no és d’entrada creïble no serà pres seriosament pels professionals i gestors que confronten els pacients. I així, tota la resta de les baules s’ensorren: el pressupost de farmàcia, el compromís de dedicació, les inversions pendents.
Després de la visió crítica voldria ser positiu en la proposta. Aniria bé que els fons que l’Estat (4 mil milions) va posar pel covid no desapareguin totalment d’una tacada el 2022 (cal un fons de contingències pels arrossegaments que la pandèmia ha creat); que la conselleria de Finances comprometi un creixement mínim, pautat en l’horitzó plurianual i el consensui amb l’oposició; que la conselleria de Salut elabori un pla d’acompanyament que avalui què es gasta millor, aclareixi quina part del diner compromès va a recuperar inversions i quina a despesa corrent, i dintre d’aquesta, la part destinada a millora retributiva i/o al manteniment i millora de plantilles.
Notícies relacionadesEscric això conscient que, malgrat sempre algú podrà trobar en el sector exemples de malbaratament i elevar-los al total de la despesa, no estem davant d’un problema econòmic que es pugui reduir a una millor gestió. És polític el compromís, a prendre a la comissió delegada d’afers econòmics, de manifestar on són les prioritats. També és polític que la Generalitat es planti davant d’un sistema estatal de finançament caducat, i polític és que la ciutadania que confia en un sistema sanitari públic el sàpiga defensar amb els seus vots, en favor dels partits que realment se’l creuen, en cadascuna de les eleccions.
La temptació més fàcil és imposar la restricció financera (el límit de 'cash') i campi qui pugui fent tripijocs amb tresoreria, desviaments de partides i desplaçaments de factures. Les dues coses son prou conegudes a casa nostra per les dues parts operants, tant des del finançament com de la despesa. Ho tornaran a fer?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
