Cameron, el fenomen

Però ningú més adora Cameron. Al Regne Unit ha aconseguit el que semblava impossible: el consens d’Owen Jones (periodista emblema de l’esquerra i convidat ocasional als mítings de Podem i dels comuns) i de Martin Wolf (el cap d’economia del ‘Financial Times’). Tots dos el qualifiquen com el pitjor primer ministre de la història moderna. Owen també l’acusa d’haver dividit amargament la societat britànica amb els dos referèndums. Però Cameron va marxar com aquell qui res. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la Gran Bretanya hi ha rètols que diuen: «Es necessita cambrer, viu o mort». Articles que asseguren que els camioners guanyaran més que els banquers. Supermercats gairebé buits. Baralles a les gasolineres. Hi ha qui va totalment perdut. El nou ministre de Sanitat (l’anterior va dimitir quan el van enganxar embolicant-se amb una ajudant al seu despatx), ha dit: «El que més em va sorprendre va ser quan em van dir que la llista d’espera empitjoraria molt abans de millorar. Ha pujat de 3,5 milions a 5,3 milions a partir d’avui i vaig dir als funcionaris: ‘Llavors, ¿què volen dir amb molt pitjor?’, pensant que potser passaria de 5,3 milions a sis milions, set milions. Van dir que no, que augmentarà en milions... Pot arribar a 13 milions.»

En fi, és el que es diu ‘take back control’. Però és perfectament possible que Boris Johnson sigui reelegit, ja que, com els independentistes d’altres llars pròximes, ha aconseguit que les seves consignes identitàries tapin una pèssima gestió.