El futur en un ou

Recordo el primer que vaig veure. Havíem anat a veure una obra de teatre amb l’escola. Abans que apaguessin els llums, un murmuri va recórrer la sala, un nen en tenia un. Vam formar una rotllana i, amb gran cerimònia, se’l va treure de la butxaca. Era un ou de plàstic groc amb una tanca de clauer i una pantalla en blanc i negre amb una criatura pixelada. Els nens ens vam sumir en un silenci reverencial fins que el Tamagotchi va fer un bip tímid i tots vam esclatar en "ohhhhhs".

Aviat tothom en va tenir un i, és clar, els pares es van posicionar. Hi havia qui hi estava a favor, perquè feia que els nens aprenguessin a ser responsables, i els qui l’odiaven perquè els distreia a classe. Fins i tot van començar a córrer rumors com que una nena al Japó s’havia suïcidat perquè se li havia mort el Tamagotchi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tota aquesta febre per les mascotes virtuals seria precursora del que ara es coneix com a 'efecte Tamagotchi', és a dir, l’afecció emocional que podem arribar a sentir per objectes o fins i tot software (com a la pel·lícula Her). Va ser gràcies a joguines com el Tamagotchi o el Furby (aquell nino inquietant amb pintes de mussol drogoaddicte) que els investigadors van poder determinar que, encara que era impossible que els objectes sentissin alguna cosa pels humans, els humans sí que podien sentir alguna cosa pels objectes si, com passava amb les mascotes virtuals, els evocaven amor o intel·ligència.

Havia nascut una nova entitat, un objecte que segons aquells estudis estava viu d’una manera no convencional, però legítima. Sense saber-ho, havíem vist un trosset del futur. Llàstima que al final el futur s’hagi assemblat més a un llibre de Bradbury que a aquell clauer de plàstic que demanava amor.