«Tots los diners de l’any són aquí»

Probablement no siguem conscients encara de tots els efectes del confinament que ens va tancar en quatre parets el 2020. N’hi ha de molt negatius, relacionats amb la malaltia, les conseqüències econòmiques de l’aturada mundial i les limitacions de la interacció social. I n’hi ha que no m’atreveixo a qualificar de positius, però sí, almenys, que ens han fet replantejar algunes qüestions relacionades amb la nostra forma de vida: el consum, els viatges, la feina. Una sensació àmpliament compartida és la que afecta la nostra relació amb la natura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Enllà de les quatre parets, també ens en vam adonar, amb una claredat meridiana, que no era el mateix viure a la ciutat que en un poble i això ja s’està traduint en moviments de famílies. La vida de poble té un ritme tan diferent dels de ciutat, que es percep en l’ambient només de posar-hi els peus i respirar profundament.

La relació de l’home amb la natura és als pobles molt més directa que a la ciutat. No és que a la ciutat no ens afecti, és que fem veure que podem viure-hi d’esquena. El nivell de renecs que proferim quan plou és un indicador d’un cert infantilisme. En un poble, en canvi, tant els beneficis com el rigor del clima tenen uns efectes més directament visibles sobre la vida de les persones i les seves economies. «Tots los diners de l’any són aquí», amb un ull a les vinyes i un altre al cel. Encertar el moment de veremar no és com encertar el moment de vendre un paquet d’accions a la borsa o preguntar-se d’on ve el jersei que t’acabes de comprar: la vinya és davant nostre i sabem el nom de cadascuna de les persones que hi treballa. Sense que calgui idealitzar-ho, costa molt menys entendre la crisi de desabastiments que té totes les cadenes de producció mundials amb l’ai al cor i la ciutadania amb la pressió d’una inflació dels preus que ja no recordàvem.