Transhumància al passat

Van assistir-hi tots, molts avui amb problemes judicials, i d’altres, ja llavors, no van poder ni assistir-hi, Rosendo Naseiro, Gabriel Cañellas. Rodrigo Rato va excusar la seva absència i Mariano Rajoy no va al·ludir a la corrupció.

Amb la mateixa intenció, consagrar en el lideratge, amb diferents tapats i recolzaments, Pablo Casado, el PP ha estat de convenció transhumant, freqüentant les seves pastures electorals habituals per acabar a València, invocant els druides la mateixa sort d’abans.

L’ocasió mereixia atenció perquè era l’oportunitat de conèixer les idees de la dreta espanyola per al futur. El mirall d’Europa, les dretes de la qual es comprometen contra l’emergència de l’extrema dreta, era una inspiració; el nou temps d’Alemanya i Europa amb la retirada d’Angela Merkel convidava a l’expectació, però no.

La convenció transhumant no ha explicitat idees, en tot cas, contraidees, voluntat de retorn al passat i competència amb l’extrema dreta, de tal manera que seria intercanviable la trobada popular amb una altra que haguessin organitzat els seus rivals de la dreta profunda.

Va començar amb problemes, sense poder evitar que la convocatòria perdés esplendor per la competència d’una Isabel Díaz Ayuso decidida a una excursió pels EUA sense agenda americana i molta cobertura. El càlcul de l’operació incloïa una arribada triomfal populista a l’esdeveniment valencià. És curiosa l’atenció donada a la presidenta d’una comunitat uniprovincial, que pretén rivalitzar amb l’acció exterior del Govern d’Espanya, sense la menor crítica dels que un dia no gaire llunyà criticaven sense clemència l’agenda exterior de la Generalitat catalana. Un argument que seria normal que quedés ja capat per sempre.

Després d’aquestes complicacions van venir els renuncis, estirabots i amonestacions. Seria el diari de successos de la premsa d’abans, però els encarregats de consagrar Pablo Casado, amb el posat impassible.

La premsa francesa clamava i saltava per la condemna de l’expresident Nicolas Sarkozy, per finançament il·legal, per corrupció, gens lleu en terres democràtiques, mentre que a l’Espanya que va inaugurar Aznar els seus deixebles no alteraven el rictus davant la seva presència. De fet, entre bastidors pensaven que no n’hi hauria per a tant venint d’un senyor amortitzat; per a ells, el més temible continua sent el desinterès de la dreta democràtica i antifeixista europea davant la possibilitat certa que el PP de Casado estigui disposat a recolzar-se en l’extrema dreta per arribar al poder. És a dir, si arribés a produir-se, situar-se a l’extrema dreta europea. És el més greu.

En la seva escalada competidora amb l’extrema dreta, el PP ha arremès fins i tot contra el Papa. El papat franciscà està més a prop de fra Bartolomé de les Casas que de l’hispanisme d’elm, creu i espasa que adorna la paleodreta. A Aznar, Casado i Díaz Ayuso només els va faltar engrossir les files de Lefebvre i demanar la tornada de la missa en llatí perquè no l’entenguin els indis, ni els d’aquí, és clar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I, és clar, parlant d’indígenes, només els faltava el criollisme cada dia més fort, no a les files de la dreta més conservadora de Llatinoamèrica, sinó al mateix barri de Salamanca. Com va escriure Pasqual Maragall: Madrid se n’ha anat. I el PP sembla que assumeix la capitalitat de Madrid de la dreta més reaccionària del continent hispà. La intervenció de Vargas Llosa, per cert, deixava sense expressió un Moreno Bonilla, president d’Andalusia, assegut al seu costat, que pretén seguir en el seu càrrec amb la imatge de la moderació.

Si el PP volia fer aflorar el lideratge de Pablo Casado, ha semblat ortopèdic, i el seu projecte, preconciliar, colonial i fanfarró. Molt lluny del regust que deixa Angela Merkel. Sona a passat, fins i tot més enrere de Fraga i molt, molt de dretes.