Presons a l’Amèrica Llatina: un polvorí

Fets similars al de Guayaquil s’han presentat en presons brasileres com la d’Altamira de Pará, la d’Anísio Jobim de Manaos, la de Boa Vista a Roraima i la de Carandiru a São Paulo. La suma total de víctimes en aquestes matances al Brasil sobrepassa les 500 defuncions, entre apunyalats, decapitats, esquarterats, cremats i asfixiats.

L’onada recent de violència penitenciària a la regió, com hem dit, no és casual, ja que en aquestes institucions coexisteixen innombrables problemàtiques entre les quals destaquen tres: la sobrepoblació, els recursos escassos i la violència a l’interior de les presons.

Precisament aquest últim element –la violència física– és central en l’experiència carcerària a l’Amèrica Llatina. La duresa quotidiana de les relacions dins dels penals, la lesió física i la submissió a condicions infrahumanes de reclusió són la norma. Però més enllà de la violència exercida pels custodis i entre els presos, s’ha d’afegir la violació sistemàtica al dret a la intimitat i l’exigència de cobraments indeguts, ja que –gairebé sempre– ser pres significa no comptar amb els elements mínims per sobreviure en reclusió. Així doncs, els presos han de pagar pels seus aliments, llençols, roba i altres béns essencials a través de la seva família o prestant serveis –i lleialtat– als «grups organitzats» presents a la presó, que generalment estan vinculats a les xarxes del crim i el narco.

En aquestes circumstàncies, les presons, amb una absència total de serveis formatius i laborals, no compleixen amb el principi rector d’un sistema penitenciari modern: la voluntat de reinserció. Aquesta comesa, que en molts llocs és un eufemisme, ni es planteja a l’Amèrica Llatina. És més, a la regió tant les autoritats judicials com les polítiques reconeixen que el càstig penitenciari suposa la violació de drets, i donen per descomptat que el pres ha de patir aquest calvari fins que la seva pena s’extingeixi. Al reclús se li exigeix, per tant, patir els rigors de l’aglomeració i la violació de la seva dignitat. El pitjor, no obstant, és que també està d’acord amb aquest ordre de coses un ampli sector de la societat que –a més– sovint vota candidats que prometen més «mà dura»: més presos, més presons i més càstig.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El 2013, un grup de professors vam sostenir un diàleg amb el ministre de Justícia d’un país centreamericà sobre aquest tema, i vam exposar la necessitat de contemplar el sistema penitenciari com una política social de reinserció en la qual l’Estat tenia l’obligació de garantir la dignitat dels reus, així com de proporcionar serveis formatius. Després de les nostres intervencions, el senyor ministre va respondre –amb certa ironia– que si als presos del seu país se’ls donaven les prestacions que nosaltres plantejàvem, anar a la presó suposaria un premi i no un càstig. Al final nosaltres vam exposar que si no es feien reformes urgents en política penitenciària, la pena de presó era equivalent a la pena de mort.

Com poden imaginar, ningú ens va fer cas. Al final, com repeteix el professor i col·lega Gonzalo Escobar, sembla que el sistema penitenciari de l’Amèrica Llatina no ha canviat des de l’època de la colònia, quan el tracte donat als presos era indiferent per a la ciutadania. Els calabossos –diu– potser han canviat, però les condicions i la manera com es tracten els reclusos són propis de les antigues masmorres.