Empatxats de Facebook

Impressiona la fermesa amb la qual Frances Haugen va testificar davant el Senat dels EUA. Haugen és la responsable de la filtració de milers de documents interns de la companyia de Mark Zuckerberg que revelen com els seus executius són perfectament conscients que Facebook és el mitjà de difusió preferent de les ‘fake news’ i de com Instagram mina la salut i deprimeix milers d’adolescents que han sigut ensinistrades a odiar el seu propi reflex, sense filtres, al mirall. Ensinistrades, sí, en el sentit etimològic del terme: ensinistrar, domar, que és el que fan amb el cervell humà els algoritmes de les xarxes socials.

Algoritmes

El model econòmic de les grans tecnològiques com Facebook es basa en la creació d’algoritmes intel·ligents capaços de predir el nostre comportament. Això converteix la nostra privacitat i atenció en un producte susceptible de ser comercialitzat a empreses i campanyes polítiques (Cambridge Analytica). Per a això és necessari atraure al màxim la nostra atenció (com més temps utilitzem el mòbil i la xarxa social, més dades oferim del nostre comportament i més anuncis podem rebre), mitjançant un producte ideat per ser tan addictiu com sigui possible fins al punt que fins i tot quan volem deixar de consumir-lo reclama la nostra atenció. Un dels moments que em resulten més esgarrifosos del documental ‘El dilema social’ –que explica com funcionen els algoritmes i denuncia molt del que Haugen ha explicat al Senat i la premsa nord-americana– és quan es pregunta a extreballadors de tecnològiques si permeten als seus fills obrir comptes a les xarxes socials, amb tot el que saben. La resposta: per descomptat que no. I l’últim projecte de Zuckerberg és un Instagram per a nens...La nit en què Whatsapp, Facebook i Instagram van caure el món es va dividir en dos: els que van agrair el sobtat silenci que emanava del seu mòbil i els que es van mudar a altres apps a la recerca del seu xut de posts, missatges, comentaris i likes. Van ser molts els que es van sentir alliberats, com si el mòbil fos l’anell de Tolkien i la Torre Fosca s’hagués enfonsat. Al llibre ‘Comerciantes de atención: La lucha épica por entrar en nuestra cabeza’, de Tim Wu, es descriu un patró que la publicitat ha repetit des de l’època dels venedors ambulants de regenerador capil·lar: quan troba un model rendible en un suport nou (premsa, ràdio, televisió, webs, portals, apps, xarxes socials...) l’explota fins que ho rebutja l’audiència l’atenció de la qual anhela i esprem. N’hi ha molts exemples, l’últim, el desenvolupament de models de subscripció (l’‘streaming’, per exemple) per fugir de la cascada d’anuncis de la televisió en obert. «En cinc anys, enviar whatsapps tot el dia estarà tan mal vist com fumar en un avió», va declarar a ‘El País’ el neuròleg Facundo Mane, que acaba de publicar ‘Ser Humanos. Todo lo que necesitas saber sobre el cerebro’. Pensava en aquesta frase mentre veia que les teles dels EUA que emetien la compareixença de Haugen partien la pantalla en dos: a l’esquerra, la ‘whistleblower’; a la dreta, les accions de Facebook desplomant-se a Wall Street.

Regulació necessària

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

«Podem tenir unes xarxes socials que ens connectin sense destrossar la nostra democràcia», va defensar Haugen davant el Senat. En la història de la comunicació de masses es repeteix un cicle: cada salt tecnològic el segueix un període de llei de la selva sense regulació, excessos socials i polítics (amb els quals uns quants amassen grans fortunes) i posterior legislació reguladora. La ràdio del nazisme, els diaris de Hearst o els tuits de Trump són fruit de la mateixa desregulació, de la llei de la selva.

Si les xarxes no es regulen, seran els governs empesos pel rebuig de la població els que acabaran fent-ho, per molt que els milionaris s’escudin en la llibertat d’expressió. Hi ha maneres, com exigir a les tecnològiques la mateixa responsabilitat editorial que els mitjans de comunicació. En aquest sentit, el testimoni de Hauer és una poderosa baldada en el Govern nord-americà, i només per això mereix un reconeixement digne d’aquests temps: milers de likes, emojis d’aplaudiments i unicorns amb cors als ulls.