Passaport Covid i interès comú

Ens hem prestat a un debat fictici entorn de la confrontació de l’interès individual i el col·lectiu. Igual que ha passat entre activitat i seguretat. Tots dos s’han portat a l’absurd; s’ha contraposat l’interès i les llibertats públiques de les persones i la capacitat o no de limitar-les. Fals debat, perquè resulta evident que s’han limitat múltiples llibertats, com la de la lliure circulació o la llibertat d’empresa, amb un objectiu raonable i superior –la salut, la vida– però assumint limitacions molt rellevants de drets.

Amb l’avanç de la vacunació i en la immunitat de grup, el passaport Covid s’ha convertit en una credencial que ens aporta aquesta percepció de seguretat que permet recuperar llibertats, però també l’activitat empresarial ordenada que mou la nostra economia. La seva instauració progressiva, demorada més del raonable, s’havia fet ja a molts països que no podem catalogar com a poc respectuosos amb les llibertats públiques, sinó que al contrari, les ponderen en benefici del bé i l’interès comú. Si són mesures que permeten el control de la pandèmia i que les activitats es realitzin de manera ordenada estem avançant, sense limitar la llibertat de tots, en el millor dels controls. Però no només això, sinó que la recuperació mitjançant credencials de l’activitat, malgrat que ponderi en part la llibertat individual, genera una expectativa de recuperació i millora la capacitat de crear riquesa i feina. Permet generar l’autonomia que necessita l’economia per convertir-se en el millor mecanisme per a la distribució de la riquesa, per mitjà de la feina, de les cotitzacions, dels tributs, i generar el bé comú necessari per, alhora, reforçar les millors polítiques públiques que ajuden allà on no som capaços de generar igualtats o on el sistema necessita equilibris.

Per tant,el passaport sembla raonable que sigui present en més llocs i amb més intensitat, prioritzant la llibertat dels que adopten les mesures recomanades per l’OMS i autoritats sanitàries.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

D’altra banda, la llibertat individual que guia el dret a l’ús del mateix cos i les creences s’hauria de preservar, però no a costa de generar més obligacions o limitacions a tota la resta de la ciutadania. Aquesta llibertat, potser, podria no donar com a resultat, com es fa en alguns països, que a un centre de treball es posi amb més risc les persones que treballen quan algú, lliurement, ha decidit no vacunar-se o no acreditar-ho. No s’hauria de seguir imposant obligacions a les empreses quan les persones facin ús legítimament dels seus drets individuals per no vacunar-se, ponderant els drets col·lectius. La llibertat de no fer ha de comportar la limitació de drets per al que ho fa, no per a la resta, ni per a la col·lectivitat. El passaport hauria de poder ser exigible també per a l’accés als llocs de treball, i la no-vacunació i l’ús de la llibertat individual, assumida per l’Estat que vulgui garantir-la, no pels companys de feina ni per les empreses .

Aquesta qüestió, limitar drets fonamentals i llibertats públiques, quan entren en col·lisió entre si, s’ha resolt en múltiples ocasions al llarg de la nostra història moderna, aplicant els tribunals el triple judici de proporcionalitat, idoneïtat i necessitat. Al final, parlem de sentit comú, i d’aquelles màximes que diuen que els meus drets han d’acabar on comencen els teus, quan alteren l’exercici amb plenitud dels teus drets. El que és segur, no obstant, és que el bé comú, l’interès comú, viu necessàriament del respecte de les llibertats, però també de prioritzar en cada moment, per mitjà del sentit comú, el que ens imposem com a societat. Estem en moments en què cal imposar aquest sentit comú, com d’altra banda ja fan en altres llocs sense gaires escarafalls.