Pau el Gran

Quan en la seva època als Lakers una ràdio de Los Angeles va oferir a Pau Gasol Sáez (Barcelona, 6 de juliol de 1980) convertir-se en ‘dj’ per unes hores i li va preguntar quina música punxaria, va respondre que aniria improvisant. I després de pensar-ho uns instants, va afegir que l’única cançó que no faltaria seria aquella balada de 1992, any olímpic barceloní, que en la seva lletra també es pregunta «¿et vaig decebre? ¿et vaig deixar un mal gust de boca?».

¡No!, seria la resposta contundent si Pau la llancés a l’aire sobre si mateix. Un clam hauria inundat el Liceu si ho hagués fet dimarts passat, quan entre agraïdes llàgrimes d’emoció va reconèixer que havia superat els seus propis somnis. Els elogis recollits a partir de llavors han sigut tan sincers com creïbles. Bé siguin de companys esportistes, del president del Govern espanyol, d’aficionats o bé de l’equip que el va consagrar a l’NBA i que l’ha qualificat de llegenda mundial. Aquesta és la dimensió assolida per qui va començar i va acabar la seva carrera al Barça, va estimular la selecció i va anar col·leccionant títols que mai abans cap jugador de bàsquet espanyol havia aconseguit.  

Diu la web de l’NBA que de l’extrem d’una mà a l’altra, amb els dos braços estesos, la distància que inclou aquest metge frustrat és de dos metres i vint-i-nou centímetres. És obvi que a dins hi cap tot un món ampli, divers i complex. El que el més gran dels Gasol també ha volgut abraçar amb el seu compromís social, desembarcat en la fundació que lluita per promoure hàbits saludables entre els nens i les seves famílies. El món de la constància que continua volent estimular reconeixent que «és normal tenir nits dolentes, cometre errors i perdre partits, perquè tots som humans». Per rematar la sentència afegint que «l’important és saber aixecar-se al més aviat possible». El lema que ha marcat la seva vida. La força de voluntat que li va fer entendre, nouvingut als Estats Units, que o enfortia els seus músculs, harmonitzava els seus moviments i s’enfrontava amb perseverança als seus propis dimonis o de poc li servien els dos metres quinze centímetres d’altura que havien obligat als seus pares a encarregar llits a mida per ubicar-los en habitacions espaioses. 

Va ser al domicili familiar de Sant Boi on va aprendre a ser humil i responsable. A entendre que la família ho és tot, i la vida, més que qualsevol passió. I això, malgrat que fos el seu coratge al camp el que el va desviar dels seus desitjos acadèmics, tot i que no dels seus interessos intel·lectuals. Per això, la tarda de la caiguda d’Instagram, Facebook i WhatsApp, des de Twitter va escriure que era temps de llegir un llibre. I va recomanar el que el seu col·lega Chris Bosh li havia enviat amb dedicatòria inclosa. El títol: ‘Cartas para un joven atleta’. Segons l’editorial, un regal atemporal per a qualsevol que busqui l’excel·lència. Segur que Pau les subscriu, perquè també la va posar en pràctica molt abans.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot