Una relació única Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cuidar amb amor
No deixem mai de donar carinyo a la nostra gent gran ni els vegem com un destorb
El dia de la vetlla de la meva àvia materna no vaig sentir tristesa. Era llei de vida. A més, va ser com ella va voler, a casa seva, al seu poble. Que per a alguna cosa ella havia pagat religiosament cada mes els rebuts de l’Ocaso. El que ella anomenava «els morts». Vaig sentir que en vida l’havia atès i estimat. L’admirava. Òrfena des de petita. Viuda als 25 d’un home mort en un camp nazi i amb dos nens al seu càrrec. Serrant les dents va superar les represàlies i va tirar endavant, i anys després es va casar amb el meu avi, que havia tornat de l’infern d’Argelès. Als 60, una altra vegada viuda. I un any després, vaig néixer jo i ella em va cuidar. I amb el temps vam establir una relació única. Vam compartir habitació en aquests pisos d’extraradi que avui són només ideals per a parelles. M’era igual si roncava o no. Igual que a ella no li importava que jo arribés de festa de matinada i la despertés i em fumés un cigarro. Quan estàvem al poble, a casa seva, disfrutàvem al màxim. Soles. Ella menjant tot el que li prohibia la meva mare perquè tenia l’estómac delicat i jo, com una reina, sense que ningú em manés, que era l’afició preferida de la meva progenitora. Els anys van canviar les tornes i jo vaig passar a estar a l’aguait. En els viatges estava pendent d’ella quan baixava les costerudes escales de l’autocar. Vaig passar de ser cuidada a cuidadora i ho vaig fer feliç per tenir al meu costat aquest ésser amb llum que, malgrat tot el que havia passat, sempre va saber perdonar i inculcar amor als seus 5 fills i 15 nets, tots orgullosos d’ella.
Parlo d’aquest tema perquè cada vegada sento més gent que vol tenir la gent gran al costat. No com ho va viure la meva família. Era una altra època. Avui el ritme laboral ho fa difícil. Però sí que volen sentir-los a prop. Llogant un pis a prop o amb cuidadors són algunes de les opcions que eviten el desinterès físic. Evidentment, sempre que això sigui possible, perquè les residències són necessàries. Hi són per als que ja tenen unes necessitats especials o per als que no tenen ningú que els atengui. Però no deixem mai de donar carinyo a la nostra gent gran ni els vegem com un destorb. No hi ha dia de la meva vida que no senti la pau d’haver atès amb gust aquella persona que tant em va cuidar. I és que, si dones amor, l’amor torna.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
