Dos anys de pandèmia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cantant en la foscor
A ‘Inside’, Bo Burnham ha posat melodia i lletra a aquestes angoixes que alimentem en secret, que es fan immenses quan les mirem de cara i decidim deixar de fingir que no les veiem
El món ha canviat molt en aquests dos últims anys. La manera com accedim i pensem en coses importants que abans donàvem per segures ha canviat. Viatjar, treballar, o l’accés a l’educació de nens i grans... han canviat tant en l’hipotètic com en el pràctic, adaptant-se a unes circumstàncies que molts de nosaltres no érem capaços d’imaginar. I coses més petites, detalls que abans potser se’ns escapaven per complet, imposen la certesa de la seva existència amb la contundència d’una necessitat inesperada.
Aquesta nova normalitat, que en diuen, desafia l’estàndard segons el qual interpretàvem les nostres vides, i ens obliga a adaptar-nos a l’inesperat, a la incertesa exacerbada que s’ha fet amb les nostres vides. Per bé o per mal, tots hem descobert coses de nosaltres mateixos al llarg dels últims anys que poden arribar a canviar la manera com ens enfrontem al món. De les moltes coses que he descobert de mi mateixa durant aquest temps és que no importa quantes vegades vegi i escolti les cançons d’‘Inside’, l’especial d’humor de Netflix de Bo Burnham, mai serà suficient. Mai m’avorriré de la intricada filigrana d’horror, humor i melodies tremendament enganxoses que semblen entossudides a convertir-se en la banda sonora d’un moment històric que recordarem durant la resta de les nostres vides.
El que per a alguns és entreteniment, per a mi s’ha convertit en una forma de teràpia, un ritual personal que em treu de les ombres, de la inevitabilitat d’una vida que de vegades em costa comprendre. Bo Burnham ha posat melodia i lletra a aquestes angoixes que alimentem en secret, que es fan immenses quan les mirem de cara i decidim deixar de fingir que no les veiem. Bo Burnham ha sabut encapsular en 87 minuts d’absoluta genialitat el complex ecosistema de caòtica i dolorosa bellesa i estrident soledat que és l’existir en aquesta època que ens ha tocat viure. I jo trio cantar en la foscor, a ple pulmó i sense parar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
