Només la coeducació tindrà diners públics

Si alguna cosa caracteritza el nostre sistema educatiu és la curta duració de les lleis educatives, la incapacitat dels principals partits per pactar-les i la derogació de la normativa vigent quan canvien les majories de govern. Hi ha, tanmateix, un aspecte clau que ha perdurat i que si ha estat objecte d’alguna modificació, aquesta ha implicat un increment de diners per a les escoles privades Es tracta de les subvencions que l’Estat, central o autonòmic, atorga a les anomenades escoles concertades que imparteixen les diverses etapes educatives, incloses les no obligatòries.

El conjunt de l’Estat presenta una proporció d’escola privada superior a la mitjana europea, tot i que la distribució és molt desigual: les grans ciutats i algunes autonomies, com Catalunya, són les que disposen d’un percentatge més alt de centres privats, tot i que les xifres han anat disminuint per un doble motiu: la millora dels sistema públic i l’elevat cost de les privades malgrat els concerts educatius.

En el moment de la instauració de la democràcia, a finals dels anys setanta del segle passat, els dèficits escolars eren immensos i la urgència en inversions, increment del professorat i actualització de mètodes i continguts no podia admetre retards. La Constitució havia deixat oberta la possibilitat de legislar des d’una visió d’esquerres i des d’una visió de dretes i aquesta ambigüitat empara el desacord entre els partits i l’excessiva proliferació de lleis d’educació. A l’hora la Carta Magna deixava la porta oberta al finançament públic dels centres privats i sota el mandat de la UCD s’aprovaren les lleis que fixaven aquestes aportacions sempre que es complissin determinades condicions. Des de llavors fins ara s’ha passat d’uns diners públics que cobrien un terç, aproximadament, del cost total de les etapes obligatòries a la cobertura total dels costos de l’educació des dels tres anys fins el final del batxillerat i la formació professional. També s’ha igualat el sou entre el professorat privat i el públic. Això, però, no implica que els centres concertats i plenament subvencionats deixin de cobrar diners a les famílies en forma d’aportacions a unes peculiars fundacions que cada centre escolar ha creat per esquivar la prohibició de cobrar.

Les discussions parlamentàries entre els diversos partits polítics foren notables i també entre els sindicats i la patronal, però les subvencions s’aprovaren i s’anaren incrementant en diners i etapes educatives. També s’han produït altres canvis com el pas de desenes d’escoles privades al sector públic, en especial a Barcelona i la resta de Catalunya, el tancament de moltes escoles privades que ja no podien competir amb el sector públic actual, el creixement global del sector públic i en particular de les escoles bressol, tot i que aquestes estan molt lluny de la plena cobertura.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

El gran punt de discrepància que ha anat aflorant al llarg dels anys és el relatiu a les escoles privades religioses, totes de l’Opus Dei a Catalunya, que mantenen la segregació entre nois i noies, segregació contrària a la coeducació que fixa la Llei d’Educació Catalana i la que s’acaba d’aprovar al Parlament espanyol. ERC des del Govern de la Generalitat ja ha proposat i anunciat des de fa quatre anys la seva voluntat d’eliminar les subvencions a aquests centres que segreguen per sexe i en totes les etapes, però fins avui no se n’ha sortit. Els recursos presentats pels centres, l’aplicació del 155, la pandèmia i el procés ho han impedit.

Ara es tracta d’eliminar les subvencions de dues etapes no obligatòries. Esperem que sigui una realitat i l’inici d’una supressió total a mesura que vagin arribant les dates de caducitat dels concerts actuals. Es tractaria d’una bona mesura, però no és l’única que cal adoptar. Entre d’altres caldria revisar els actuals convenis, comprovar com es distribueixen els recursos públics, quin és el cost dels pagaments privats, quines diferències hi ha entre els diversos centres i a què es destinen aquests diners. Ja sabem que l’avaluació no és una característica prioritària del sector públic, però dels diners de tothom els governs n’ han de garantir el bon ús.