Camins, dreceres i rotondes

S’ha demostrat que ni la judicialització ni la unilateralitat són una solució. Ni parcial, ni total. Més aviat al contrari, aquestes dues estratègies polítiques ens han portat a la situació de bloqueig actual, i no només afectant el futur polític de les relacions de Catalunya amb Espanya, sinó també el dia a dia de les polítiques socials i econòmiques, i més en una situació de crisi sanitària i econòmica com la que patim, i milers de persones amb processos de judicials oberts.

Més enllà de les posicions inicials de la negociació de les parts, per a uns amnistia i autodeterminació i per als altres tot dins de la Constitució espanyola actual, no és moment de maximalismes i línies vermelles, sinó de trobar elements de distensió, que ajudin a trobar primer solucions petites i individuals, que no deixen de ser importants perquè han d’obrir el camí cap a solucions més globals. El cas dels indults n’és un clar exemple.

Aquests dies ja estem veient les dificultats, Tribunal de Comptes, composició de la taula de diàleg, detenció de Puigdemont... És més còmode quedar-se en les posicions pures, té més risc buscar punts de consens, que quedar-se al bucle dels últims anys. Qui ho hauria dit que és més revolucionari i té més risc buscar consens, diàleg i negociació que quedar-se en les posicions de màxims, que sumen els teus i prou, per molts que siguin.

Els resultats electorals i algunes enquestes dels últims anys ens situen de manera evident que els blocs es consoliden, poden variar en funció del moment, però no es creix, ni es disminueix més enllà del 5%. En unes eleccions, dins dels blocs de vegades guanyen les opcions més de màxims, en d’altres les opcions que aposten més per la negociació. En aquest cas la realitat és ben tossuda. O s’aconsegueix modificar aquesta realitat, a partir de buscar solucions en el marc del diàleg i la negociació, amb tot els riscos i les desconfiances actuals, o ens trobarem davant la cronificació que no porta enlloc.

En una societat cada vegada més dualitzada cal començar a trencar aquestes dinàmiques d’haver d’escollir, permanentment, entre el blanc i el negre. Per a molts, entre el blanc i el negre el resultat no és el gris, sinó que entre el blanc i el negre hi ha tots els colors de l’arc de Sant Martí; per tant, imaginin la de propostes alternatives i de consens que es poden intentar construir. És a dir, no és qüestió de renúncies, no és aconseguir la meitat exacta de tot el que es demana d’entrada, és qüestió de definir punts d’acord i de desacord, i estudiar i treballar propostes alternatives; és a dir, no busquem el titular fàcil de qui guanya i qui perd, si no com ho fem perquè tothom avanci.

Una vegada passats els temps més intensos i durs de confrontació política i judicial, cada vegada hi ha més gent que no està ni amb els teus ni amb els meus. Les fidelitats cegues, les falses unitats que genera l’adversari es van trencar o s’han d’anar trencant. Entre els teus i els meus no necessàriament la gent és al mig, amb els anomenats ‘altres’. L’autocrítica, necessària i imprescindible, o el cansament davant discursos profètics o sacrosants, es van obrint, o s’han d’obrir nous camins, que segurament no seran profètics, però que han de ser resolutius, amb la resolució primer de situacions més concretes i petites, però sense deixar de pensar quin és l’horitzó global. Tardarem més temps, però ho hem d’aconseguir també en l’horitzó global, perquè sense horitzó global ens passarà el mateix que a l’escenari de la confrontació. Que és la cronificació del conflicte i, per tant, la dualització de la societat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa uns mesos es va posar de moda parlar de Martí i Pol, per no canviar de poeta, però si de poesia. Martí i Pol va escriure: «La pau no és un cop de vent sobtat, sinó la pedra en la qual cal esculpir l’esforç per conquerir-la». Doncs això, posem-nos-hi entre tots, cadascú aportant el que bonament li plagui, que tot està per fer i tot és possible.

De vegades les dreceres no són el camí més curt, la política catalana i espanyola en els últims anys han viscut entre dreceres sense sortida, o donant voltes a les rotondes. Potser és el moment de començar a agafar nous camins on càpiga tothom.