Robar l’intangible

Jo, que soc més de l’economia productiva que de l’especulativa sempre havia associat el fet de robar a obtenir alguna cosa, però en els casos que ens ocupen es tracta de robar per impedir el desenvolupament d’una activitat. ¿Hi pot haver res més absurd? ¿Robar per posseir, per revendre, però robar per no fer-ne res, només per poder demanar un rescat?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A una amiga meva li van robar fa poc els correus electrònics (i tota la seva vida abocada a Google) fins al dia 26/6/2019. Més de dos anys de vida digital en mans d’algú que no saps identificar ni el seu propòsit. Als bons amics de la llibreria Nollegiu els han robat fa pocs dies el compte d’Instagram (i no és el primer cas, tampoc) amb l’objectiu de ‘segrestar-los’ els seguidors i demanar-los diners a canvi. A través d’una tècnica coneguda com a programari segrestador i que és la mateixa que han utilitzat els hackers de la UAB. I ja que el rescat es paga en criptomonedes, resulta que el seu principal actiu és també la dificultat de rastreig.

Tot això m’ha fet pensar que el control dels mitjans de producció passava abans pel control de la mà d’obra i de la maquinària. Tenia una dimensió física i extensiva. Però ara hi ha mitjans de producció que poden consistir en una persona i un ordinador a qualsevol racó del món destinats a impedir la creació, la producció, la construcció d’alguna cosa, fins i tot d’una comunitat, de la comunicació. Aquest control està ara en mans de moltes menys persones i es dirigeix al control sobre la tecnologia i sobre la virtualitat. No puc evitar pensar com ens està deshumanitzant tot això.