La memòria inclusiva com a antídot

El ‘lehendakari’ Urkullu considera imprescindible crear una memòria inclusiva del succeït. Està en línia amb el repetit pel gran protagonista del moment, l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero: «som una democràcia sense terrorisme, però amb memòria». O ho hauríem de ser. Per arribar a aquesta memòria inclusiva no n’hi ha prou amb un lacònic «mai s’hauria d’haver produït», tot i que la frase d’Arnaldo Otegui tingui el seu valor sent pronunciada per qui la va pronunciar. Potser fan falta unes dècades més per assentar les causes del monstruós error d’abraçar la violència per assolir un objectiu polític, així com per desentranyar les raons i les confusions de la xarxa de complicitats i silencis que van poder encoratjar aquest error o, com a poc, retardar el final de la tragèdia.

Els interrogants són molt més nombrosos que les certeses en tota aquesta història, inclòs el desenllaç de rendició i el moment en què es va materialitzar. ¿Com és possible que durant 30 anys ningú fos capaç de fer entendre a ETA que la violència terrorista no doblegaria un Estat democràtic i de dret? Cert que l’esmentat Estat va caure en els seus propis errors buscant dreceres il·legals per acabar amb el malson, però el mateix sistema va castigar els responsables i va reconduir la situació. Al final, l’Estat que es va pretendre derrotar va sortir enfortit del desafiament.

Zapatero ha declarat aquests dies que les negociacions no van contemplar «contrapartides polítiques, només entrega d’armes i futur dels presos». El plantejament del govern socialista permet pensar que ETA ja estava molt debilitada quan es va asseure a dialogar, bé fos per la persecució policial, per les dificultats de continuar extorsionant per finançar-se, per la cooperació internacional o per l’allunyament de l’esquerra independentista i la ruptura política i emocional de part de la societat basca amb els postulats radicals, inclosos els nacionalistes espantats per les conseqüències institucionals del fracàs del pla Ibarretxe.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Llavors, ¿quan va començar realment el final d’ETA? O més ben dit, ¿quan els terroristes es van adonar de la inevitabilitat de la seva derrota, un final molt diferent al que els va mantenir disparant i col·locant bombes durant 50 anys? És un misteri per aclarir. En tot cas va ser el resultat d’un procés els detonants del qual només s’intueixen. Sembla tenebrós si més no plantejar-se que ETA va persistir a causar dolor tenint consciència que el seu únic objectiu era pal·liar la sort dels seus presos.    

De les moltes teories formulades anteriorment a l’abandonament de les armes per part de l’organització terrorista sobre com seria el seu final, cap es va aproximar al succeït en aquesta última dècada. Ni es va transformar en una simple màfia de supervivència dels més intransigents, ni va prosperar el seu protagonisme en la construcció nacional del País Basc com va fer témer per algun temps el Pacte d’Estella. ETA es va acabar sense una posterior reflexió en profunditat de la classe política, només unes meritòries novel·les, pel·lícules i documentals que ajuden a consolidar una normalitat amb tendència a l’oblit. Ni tan sols ha sigut possible que al Congrés dels Diputats se celebrés la primera dècada de pau a Euskadi en mig segle com es mereix. La instrumentalització del passat en benefici de la política del present és una temptació massa forta per a alguns i aquest és el perill més gran que haurà de superar el propòsit de la creació de la memòria inclusiva, primer pas per elaborar les pertinents lliçons per al futur, advertències per als aprenents de bruixot.