Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Deu anys sense ETA: dies comptats a la indiferència
Una societat, i aquesta és una lliçó dels anys de plom bascos, té els dies comptats quan cau en la indiferència davant la violència
Sense desmerèixer els mèrits de ‘Patria’, si he de triar una obra de ficció sobre ETA em quedo amb ‘Días contados’, la pel·lícula d’Imanol Uribe en la qual un etarra (Carmelo Gómez) s’enamora d’una jove drogoaddicta (Ruth Gabriel). La pel·lícula barreja una trama d’un terrorista desencisat amb la causa amb una altra de narcotràfic, i la recordo amb la subjectivitat que donen els anys perquè el film es va atrevir amb una cosa que llavors no era habitual: parla d’ETA, del «conflicte basc», en la ficció. ETA era present diàriament en les nostres vides, però resultava molt difícil que el cine o la literatura en parlés.
‘Días contados’ es va estrenar el 1994. El 1995, una classe a la qual assistia a la facultat de periodisme de la UAB va ser interrompuda amb la notícia que José María Aznar havia sigut objectiu d’un atemptat. Hi va haver nombrosos aplaudiments. Anys enrere, el 1987, un cotxe bomba a una illa de casa meva va esclatar al pas d’una patrulla de la Guàrdia Civil i va matar una persona. Recordo la vibració dels vidres del balcó de casa, la commoció al carrer, els transeünts que assenyalaven amb el dit cap al mateix lloc indeterminat on s’alçava una columna de fum.
Notícies relacionades
ETA és un assumpte personal per a milions d’espanyols. Fins fa 10 anys, la seva presència en la vida quotidiana espanyola era omnipresent (el País Basc era, és, una altra dimensió). Excepte els més joves, tots tenim records associats a ETA: quants anys tenies quan Hipercor (13) o Vic (18), on estaves quan van assassinar Ernest Lluch (de guàrdia nocturna en aquest diari), què vas pensar quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco (la incredulitat davant l’horror). Per això, quan fa 10 anys els encaputxats van anunciar l’abandonament de les armes,l’escepticisme es barrejava amb l’esperança. ¿Era de debò? ¿Sorgiria una ETA-Autèntica? ¿Sabotejaria la pau l’extrema dreta infiltrada en el ‘deep state’? Deu anys després, la bona notícia és que basc i terrorisme ja no comparteixen el mateix sintagma nominal.
Per descomptat que hi ha assignatures pendents. José Luis Rodríguez Zapatero ho explica bé quan diu que no és el mateix coexistir que conviure. La memòria no és fàcil; a nivell individual dol, a nivell col·lectiu requereix coratge i valentia, principis clars i una voluntat fèrria d’arribar a la reconciliació a través de la justícia. Com en altres assumptes, Sud-àfrica va marcar un camí amb la seva Comissió per a la Veritat i la Reconciliació que després han transitat altres països. Però no és gens senzill. En la presentació del seu llibre ‘Todos los futuros perdidos. Conversaciones sobre el final de ETA’, Eduardo Madina i Borja Sémper parlaven d’un «dol entre l’oblit i la memòria». Madina ha criticat sovint «la indiferència» de part de la societat basca davant la violència. Madina no l’entén. Jo no vaig conèixer la basca de primera mà, però sí que he vist aquesta indiferència en altres societats respecte a la violència que exerceixen sobre d’altres, ja sigui terrorista, ja sigui militar. Aquesta indiferència deshumanitza. Una societat, i aquesta és una lliçó dels anys de plom bascos, té els dies explicats quan hi cau.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.