L’últim reducte del franquisme

Quan acaben de complir-se 10 anys de la capitulació etarra i del final del que els afins a la banda denominaven ‘lluita armada’, el franquisme semblava un període ja depassat i per tant reservat als llibres d’Història. No obstant, sembla com si a Espanya no acabéssim d’acostumar-nos a tancar períodes foscos en trànsit cap a altres que permetin l’entrada de claredat en una nova era. L’últim any, des de la tribuna del Congrés hem sentit els qui diuen renegar de l’herència franquista que el Govern de Pedro Sánchez era «el pitjor dels últims 80 anys», cosa que equival a incloure en la premissa que si això és cert, els governs de Sánchez no només han sigut els pitjors, sinó que els gabinets presidits pel dictador Francisco Franco eren fins i tot millors. Ergo, sembla que no només amb la fi d’ETA va quedar diluït l’últim element nostàlgic de la dictadura.

El de Vox no ha sigut l’únic cas en què s’han posat en relleu èpoques històriques que la societat i una amplíssima part de la classe política espanyola donen ja per superades. Diran que no ho van expressar d’aquesta manera, però subreptíciament tots vam entendre el missatge. O allò de «cal aniquilar 26 milions», com es va arribar a escriure en un xat de WhatsApp de militars retirats. «¡Preparats per al combat! ¡Contra els rojos!», afegia un altre en la mateixa conversa.

ETA va germinar sota prejudicis antifranquistes que mancaven de tot sentit una vegada assentada la Constitució, però si no li agraden els meus principis, en tinc d’altres, i així va continuar, entre goma 2, segrestos, extorsió i cotxes bomba, sembrant el terror per tota la geografia espanyola uns altres 40 anys més.

Sembla evident que en l’últim quart del segle XX el franquisme marcava més empremta en la societat que la mateixa democràcia pel fet natural que entre la ciutadania eren majoria els qui havien viscut sota l’anterior règim que a l’Espanya de les autonomies. I no obstant, la pell de toro, sempre partida en dos bàndols, es dividia entre els qui amb Franco vivien millor i els qui el patien, fins que, i ara em refereixo a ETA, es donava un altre element social on cabien els que contra Franco vivien millor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa 10 anys, quan la banda va claudicar amb l’abandonament de la lluita armada, aquest últim segment social, el dels que vivien millor a la contra de Franco o a qui almenys la dictadura donava sentit a la seva lluita i a les seves vides, també va començar a extingir-se. Per això crida l’atenció l’espècie que encara quedin representants elegits democràticament que apel·lin a aquells anys del franquisme com a millors que els que porten en el Govern Pedro Sánchez i els seus socis de Govern.

Les paraules d’Arnaldo Otegi amb motiu del desè aniversari del final de l’activitat terrorista d’ETA pot ser que arribin tard, pot ser que sonin a disculpa condicionada als recolzaments que des de l’esquerra ‘abertzale’ haurà de tenir l’Executiu per tirar endavant el Pressupost i dilatar el màxim possible la tornada del Partit Popular a la Moncloa, però és un començament esperançador al camí de la reconciliació, la impossibilitat de la qual tant va dessagnar la població espanyola en general i la d’Euskadi en particular. El franquisme va acabar de facto fa 10 anys, no permetem que reverdeixi de nou.