D’avui en 10 anys

A la clàssica pregunta que la política recomana plantejar d’inici per avaluar qualsevol procés: si estem millor o pitjor que abans, la resposta inqüestionable és que estem molt millor. Això és obvi, diran alguns. I ho és, ara; però no ho era fa 10 anys. Per això ho hauríem d’haver celebrat amb la decència i la generositat que mereix semblant èxit col·lectiu.

Que estiguem millor no significa que hàgim de donar-nos per satisfets o renunciar a resultats encara més ambiciosos. Però n’hi hauria d’haver prou perquè els intents de retardar o aturar el rellotge del final del terrorisme fossin rebuts amb el retret social que mereixen. Deia Jorge Luis Borges que no parlava de venjança ni perdons perquè l’oblit és l’única venjança i l’únic perdó. Un pensament revolucionari en aquesta Espanya on sempre sobra gent dient-li als altres a qui han de demanar perdó i quant perdó han de demandar.

Poques coses més fàcils que furgar moments en els quals Arnaldo Otegui hagi tingut o hagi d’explicar a les seves bases passos que segurament no acaben d’entendre i utilitzar-los com a contradictor de si mateix. No menys senzill resulta preguntar-li a Pablo Casado si menteix ell quan afirmava al Congrés, aquest mateix 20 d’octubre del 2021, que Zapatero va cedir davant ETA, o mentia Mariano Rajoy quan va proclamar, l’octubre del 2011, que l’anunci etarra era una gran notícia perquè s’havia aconseguit «sense cap tipus de concessió política». Qualsevol idiota pot fer aquests trucs, manquen de cap màgia. La pregunta és per a què ens serviran i on condueixen exactament. La resposta una vegada més resulta òbvia, avui i fa 10 anys: a la melancolia d’allò que desitjaríem tenir.

Demanar perdó manca de valor polític perquè no li correspon a la política concedir-lo. El perdó és un dret de les víctimes i només a elles, a cada una d’elles, correspon administrar-lo. Ningú ho hauria de fer en nom seu. L’únic que realment té valor polític és fer allò que es promet, deixar de dir i fer aquestes coses que mantenen les víctimes en la dolorosa condició de tals. No només es pot, sinó que s’ha d’exigir a Otegui i a tota l’esquerra abertzale que passin de les paraules a l’empatia dels fets. D’anuncis, passos i frases per a l’exegesi ja anem servits. No podem esperar 10 anys més per veure si fan un altre pas.

Notícies relacionades

El PSOE frena una declaració institucional de condemna a ETA perquè el PP no la instrumentalitzi

Twitter era una cerveseria de Múnic

L’esquerra espanyola també faria bé a deixar d’acceptar el cínic marc moral que imposa la dreta, sense cap objecció ètica per distingir entre les víctimes que mereixen respecte perquè secunden la seva agenda, les bones, i aquelles que no, les dolentes, les víctimes de l’Alvia, del metro de València o de l’11-M. No hi ha res més immoral que mirar d’apropiar-se del dolor d’algú i administrar-lo en nom seu. No plantar cara a semblant ignomínia resulta imperdonable.

A la dreta convé dir-li alt i clar que no pot continuar utilitzant el terrorisme com a recurs partidista perquè ni tan sols és bo per a ells. Tampoc pot continuar mirant d’apropiar-se de les víctimes perquè resulta sinistrament immoral. Utilitzar el terrorisme per treure rèdit partidista genera dependència perquè ho fa tot molt més fàcil. Des d’una superioritat moral que s’atribueix un mateix només val el que tu diguis, quan tu ho diguis i com tu ho diguis perquè tots els altres, o són assassins, o són còmplices. Una vegada que es prova una cosa així enganxa com una droga. Desenganxar-se és una tasca difícil i necessiten tota l’ajuda que puguem donar-los.