Clatellots, cotxes, batedores

Al cap de poc, aquella peça va començar a tenir vida pròpia a Twitter i el que era un relat sobre un partit polític es va tornar un relat contra un partit polític, per a gaudi dels seguidors dels partits rivals. Després va deixar de ser una crònica, que és de llarg el gènere millor del periodisme –per davant del reportatge i per descomptat de l’entrevista, diguin el que diguin– i va passar a un altre estadi, que ni tan sols era el de vídeo modestament viral (molt modestament, que ningú pensi en l’Ibai). Es va convertir en un clatellot, que és un gènere a part i una paraula comodí, igual com ‘cosa’ o ‘tema’ o ‘val’. Clatellot (o ‘zasca’) s’utilitza molt, segons he esbrinat, perquè aconsegueix ‘likes’ i ‘retuits’, i perquè parlar en clatellots cansa menys que anar combinant frases subordinades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És molt difícil, o almenys jo no en sé, preveure el que serà viral i el que no. Sol passar que com més inspirat penses que estàs menys èxit tens, i al revés: el comentari que et surt sense voler obté una reacció inesperada. Això ho portàvem après de les discoteques. Sí que he comprovat, no obstant, com funcionen els clatellots; sobretot aquells que esperen de tu en la teva comunitat de seguidors, sigui molta o molt poca. Es viralitzen amb més rapidesa les coses contra, no sobre. I aquest és el tema: que t’arrossegui la temptació d’augmentar el compte dels ‘followers’. Perquè això era el que es buscava. ¿O què hem vingut a fer al Twitter? ¿Per què, si no, compartim històries a Facebook? Serà per enriquir el debat, és clar, i per desdramatitzar-lo i per riure una mica i perquè si d’altres poden per què jo no. Però deu ser també per la repercussió. ¿O no? Tinc més preguntes que respostes, començant per mi mateix.

Resulta útil, ara que tot ho mesuren i ho tradueixen en gràfiques o en ‘excels’, detectar el que funciona, en una lògica que porta sense remei a considerar les idees com si fossin, en efecte, batedores o cotxes. Però saber-ho et permetrà almenys decidir si acceleres o frenes la velocitat a què es propaga un tuit i donar als altres –¿qui sou els altres i què veniu a buscar? – el que creus que volen que els donis. El perill, per tant, és que en comptes que els altres et llegeixin com els doni la gana llegir-te, siguis tu mateix el que escriguis el que ells volien: i no faràs llavors tuits sobre, sinó contra. Clatellots, vaja, amb els que potser s’alimenti l’ego, o sorgeixi un negoci o un ‘troll’, al ritme a què ens anem ficant en bombolles d’autocomplaença en les quals cada vegada es diu més però s’escolta menys. El risc en aquest cas no és el Twitter, sinó el que vulguis fer amb ell. Amb ell i amb tu. Val.