Deu anys sense ETA

Vèncer ETA no va ser fàcil. Hi va haver molts anys de sofriment. I no es tractava només d’acabar amb una banda armada. Calia separar-la també dels recolzaments que tenia en sectors de la població basca que votaven les successives encarnacions de l’esquerra abertzale i que –sense aprovar sempre la violència– simpatitzaven amb la barreja d’independentisme i comunisme que eren la seva bandera.

I perquè no era només acabar amb un grup terrorista, tres governs espanyols –tres– van negociar tres treves. La primera va ser la d’Alger el 1989 governant Felipe González. La segona, la d’Aznar del 1998 que va seguir el Pacte de Lizarra. La tercera, la de Zapatero del 2006 que va acabar amb l’atemptat de Barajas del 30 de desembre d’aquell any i preparada per contactes entre Jesús Eguiguren, president del PSE, i Arnaldo Otegui.

Les dues últimes treves van crear grans esperances en l’opinió pública –s’acabaria el terror– i també entre l’esquerra abertzale que volia fer política. I en totes dues va tenir un paper Arnaldo Otegui. Però tot va acabar malament. Els governs, el d’Aznar i el de Zapatero, poc podien cedir sobre el fons –la independència o l’autodeterminació–, però tenien cert marge perquè Espanya volia acabar amb el terrorisme. Podien manejar l’equació pau per presos.

I el Pacte d’Ajuria Enea del 1988 (PSOE, PP, PNB) va oferir a l’independentisme la via política a canvi del final de la violència. Però ETA, fanatitzada, creia que podria obtenir més. Per això l’absurd atemptat de Barajas en plena negociació.

Antonio Camacho, que va ser secretari d’Estat d’Interior (2004-2011) i que era ministre d’Interior després de Rubalcaba, quan ETA va entonar l’adeu a les armes, ha mantingut sempre un meritori silenci. Però diumenge passat, preguntat per ‘ABC’ sobre el moment clau de la derrota d’ETA, va dir: «Un atemptat mai té aspectes positius, però el de la T-4 a Barajas va demostrar a una part de la societat basca, i a l’esquerra abertzale, que ETA no tenia cap intenció de dialogar, de solucionar la llosa que amenaçava la democràcia». La negociació de Zapatero va ser clau. Amb la T-4, ETA va perdre molta credibilitat davant la societat basca. Va ser el seu gran fracàs polític.

Però abans ja havia sigut acorralada per la crueltat gratuïta dels seus crims i –no sense errors com la guerra bruta– pels partits democràtics, les forces de seguretat i els tribunals de justícia. Però encara van fer falta cinc anys més, fins al 2011, perquè l’assetjament policial i la caiguda d’algunes de les seves cúpules l’obliguessin a admetre la seva derrota militar.

El rellevant és que ja portem 10 anys sense ETA. I l’esquerra abertzale s’ha acollit a la democràcia per continuar existint. És el seu dret, però malgrat els seus relatius èxits –en les últimes eleccions basques va ser el segon més votat– no acaben de ser un partit normalitzat perquè no han condemnat ETA, sinó només –Otegui aquesta setmana– el sofriment causat i la tardança a abandonar les armes.

Per això el PNB prefereix governar Euskadi amb el PSOE a fer-ho amb Bildu. Hi ha majoria nacionalista, però generaria excessiva tensió. I la gran majoria de presos segueixen fora d’Euskadi malgrat els 10 anys transcorreguts. I encara Bildu ja va votar els pressupostos del 2021.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara Bildu vol pesar i comptar a Euskadi. I a Espanya. Té dret, en proporció amb els seus vots. Però dues acotacions. Una, mentre no condemni ETA –difícil perquè hi ha els que es vanaglorien del seu passat– no seran un partit com els altres. Dos, el que és un error –en el qual cau part de la dreta– és voler excloure’ls, d’entrada, de la vida política.

El rellevant és que ETA va perdre. La presència de Bildu en els parlaments només indica que hi ha bastants ciutadans bascos que els voten i que la democràcia espanyola no prohibeix ideologies. Només exigeix respectar l’Estat de Dret.