Pros i contres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La colossal ocurrència de Plensa a la riba del Hudson

Idoya Noain

Hi ha experiències, a la vida, obres d’art, relacions, amistats, pel·lícules o novel·les, amors o coneixences, que en el seu moment et van captivar i que, passats els anys, no solament contemples com les restes d’un naufragi, sinó que n’arribes a abominar i tot, amb la mateixa intensitat que havies esmerçat en la meravella i el conreu de la passió. És el famós 'odi et amo' de Catul, però no pas de manera simultània, sinó consecutiva. ¿Per què passa, això? El poeta reconeix que no ho sap, “però sento que és així”. I es tortura. Potser no cal arribar a aquests extrems. Simplement passa el temps i la fascinació desapareix.

És el que percebo amb les gegantines escultures de Jaume Plensa. Allà on veia un exercici delicat, una combinació magnífica de minimalisme i d’enginyeria ambiciosa, ara hi veig buida grandiloqüència. Ho constato amb aquesta Carlota que demana silenci a Nova York (i al món) i que reclama atenció a “l’ànima de l’aigua”, que és l’origen de totes les coses. Serà molt lloada i fotografiada i s’integrarà a l’escenografia sentimental de la ciutat, però a mi em sembla una colossal ocurrència sense ànima. Devia tenir raó Ferrater: “Ens varien els dies i se’ns muden els sentits”.

Temes:

Jaume Plensa Nova York

Inicia sessió 0 Comentaris