¿De veritat necessitem el Black Friday?

Però no tot tornarà a ser el mateix tan ràpidament. Un altre embús s’ha convertit en el tema del moment: el del tràfic global de mercaderies. Afecta alguns productes bàsics, però l’obsessió està a cobrir la demanda de dos dels pics consumistes de l’any per excel·lència: el Black Friday i el Nadal. 

L’assumpte ve de lluny, amb les tensions comercials entre la Xina i els Estats Units i els consegüents ajustos en la indústria del transport marítim, que va reduir el nombre de navilieres a tot el món. Després, el virus va fer la resta: la paralització dràstica i sobtada del comerç mundial, l’«aparcament» als ports de milers de contenidors sense retorn, la consegüent escassetat de determinats materials, l’augment de la demanda per ciutadans de tot el planeta tancats a casa, el bloqueig del canal de Suez per l’‘Ever Given’, i, quan ja vam començar a sortir de l’emergència sanitària, la ràpida reactivació econòmica en un bon nombre de països, amb la falta de xips i de camioners. 

I no té una resposta fàcil a curt termini. Recompondre un complex sistema logístic global portarà temps, tot i que la «màgia» del mercat acabarà recuperant el seu equilibri. A llarg termini, no obstant, s’entreveuen canvis de més envergadura, amb un acostament dels centres de producció (‘reshoring’) i una redefinició de la globalització tal com l’hem conegut fins ara. Si una cosa hem après és la necessitat de produir a prop els béns estratègics, inclosos els sanitaris, tot i que impliqui preus més alts.

Tot un desafiament per als plans de recuperació econòmica, ja ho estem veient. Però també una oportunitat –¿potser l’última?– per continuar abordant seriosament el desafiament més gran a què ens enfrontem: la destrucció del planeta.

La caiguda en emissions de CO₂ el 2020 va ser un fenomen passatger: entre gener i juny del 2021 ja s’havia recuperat el mateix nivell, o superior, que en el període equivalent del 2019. Només el transport seguia un 6% més baix. És clar que, si se segueix a aquest ritme, no s’arribarà als compromisos de l’Acord de París. És més, una recent filtració recull els esforços de determinats països productors d’energia i de carn per modificar un informe crític sobre com abordar l’ambició climàtica en la pròxima Cimera del Clima, la COP26 de Glasgow, al novembre.

El tema del consum desmesurat és un atemptat a qualsevol sensatesa, inclosa l’econòmica. Fa tot just uns dies es publicava la notícia dels milers de productes que Amazon destrueix cada dia... ¡Només a Espanya! És coneguda la xifra que necessitaríem 1,7 planetes per poder satisfer la demanda de la població mundial actual, una xifra molt més alta en el cas dels països desenvolupats, inclòs el nostre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La primera organització que va alertar d’això als anys 70, el Club de Roma, celebra aquesta setmana la seva assemblea anual. Allà es discutiran temes com la necessitat de transitar de l’ego a l’eco en la recerca de nous conceptes del benestar o la necessitat de reinventar el significat de desenvolupament humà. Segons Carlos Álvarez, membre del seu comitè executiu, no n’hi ha prou amb el debat entre creixement i decreixement. «Tenim tres imperatius que no poden complir-se tots alhora: l’ecològic, el democràtic i el rendista», afirma. Fòrums com aquest busquen debatre solucions que permetin combinar els desafiaments econòmics i de lluita contra la desigualtat amb la sostenibilitat, abans que sigui massa tard; no ja per al planeta, sinó per als qui hi vivim.

Potser els problemes de subministrament actuals i els preus que se’n derivin poden ajudar a fer un pas més per replantejar-nos la definició de ‘necessitat’ en les nostres societats. ¿De veritat necessitem un Black Friday, quan hem viscut fins fa poc sense? ¿De veritat les festes de final d’any requereixen un hiperconsumisme? Si no n’hi ha hagut prou amb una pandèmia per repensar el futur, ¿llavors què?