Cine Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Benvinguts de nou a Arrakis
‘Dune’ és tota una experiència, però poder submergir-s’hi amb ajuda de la tecnologia 4DX no té preu
La primera vegada que vaig veure ‘Dune’ era massa petita per comprendre el que estava veient. Arrakis em va absorbir amb els seus deserts interminables i els seus tremebunds cucs gegants i Vladimir Harkonnen va protagonitzar els meus malsons durant anys, tancant-me el camí a llegir el llibre que tan vivament em recomanava el meu pare, que m’introduís en el món de la ciència-ficció amb entusiasmada impaciència.
La nova versió de ‘Dune’, dirigida per Denis Villeneuve i protagonitzada per Timothée Chalamet, Zendaya, Rebecca Ferguson i un sempre impecable Oscar Isaac, està és als cines i convida de nou a viure una de les històries més estimades dins del gènere de la ciència-ficció. Per celebrar una ocasió tan important, vaig decidir enfrontar-me a les meves pors amb honors i veure la pel·lícula en una sala amb tecnologia 4DX. Les butaques es movien al ritme de la càmera, portaven el cos on anava la mirada. Els ventiladors, amagats, ens embolicaven amb l’eco de la brisa constant del desert. La pantalla oferia la imatge en 3D, ens acostava a un espai de ficció que només és habitable en la imaginació, alimentant la il·lusió d’estar a un pam dels protagonistes. No podies escapar de l’acció i la línia que separa la realitat de la fantasia es va fer tan fina com l’espècia que fa d’Arrakis el centre d’aquesta història.
Notícies relacionadesPerò el que em va robar l’alè mentre passejàvem per aquesta adaptació de la novel·la de Frank Herbert va ser la direcció de so i la impactant banda sonora, de mà de l’insuperable Hans Zimmer, com no podia ser de cap altra manera. Sense revelar res als que encara no han vist la pel·lícula, veure ‘Dune’ és tota una experiència, però poder submergir-s’hi amb ajuda de la tecnologia 4DX no té preu.
I sí, Vladimir Harkonnen, ara a la pell de Stellan Skarsgârd, segueix i seguirà sent sempre part del gairebé infinit repertori de malsons que sembla que s’acumulen sense mesura al meu cap. Però quina pel·lícula, amics. Dues hores i mitja que volen i et deixen vibrant, expectant, esperant impacientment la següent entrega.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
