Mas i Junqueras

Pujol va manifestar molt orgullós: «el somni d’un nacionalista no és necessàriament la independència», mentre evitava jutjar l’envit secessionista d’Ibarretxe al País Basc, deia. «A Catalunya mai hem tingut guerra de banderes. Mai».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

D’altra banda, Mas deia que «Catalunya pot aspirar a mantenir-se a l’entorn de l’Estat espanyol. Seria irresponsable portar el país cap a un camí que signifiqués una frustració col·lectiva». «Jo aposto per l’Espanya plurinacional». «El concepte d’independència el veig antiquat i una mica rovellat». «Entre Catalunya i Espanya hi ha prou llaços i història compartida com per tenir molt present aquest bagatge comú, que es manifesta fins i tot en la composició demogràfica de Catalunya». Va dir, a més, que «la Corona pot ser el vincle que doni estabilitat a un model de convivència, però també a una estructura plurinacional [...] En el cas d’Espanya, s’està demostrant que funciona».

Llavors, ¿per què Mas es va acabar apuntant a l’independentisme? La seva conversió va anar en paral·lel al sorpasso de Junqueras a les enquestes. En el debat electoral del 2012, el que va causar que CiU passés de 62 diputats a 50, Mas mai va contestar cap de les 12 intervencions de Junqueras presentant el dèficit fiscal com la causa principal de la crisi econòmica que es vivia en aquell moment. Mas s’hi va apuntar perquè no va saber contrarestar el discurs fàcil, populista i incert de Junqueras. Però a la primera oportunitat, els independentistes de nissaga es van desfer d’ell. Amb ell no hi hauria hagut DUI i els comissaris europeus no haurien deixat de rebre el president de la Generalitat.