L’efecte dòmino de la pandèmia

Entre els que, segurament, seran més greus i més visibles, hi ha els relacionats amb el diagnòstic precoç de càncer i amb la mortalitat provocada per aquesta malaltia. Al Cancer Global Modelling Consortium s’han creat diversos grups de treball per investigar aquests efectes i un d’ells se centra en l’impacte de la Covid-19 sobre la detecció, el tractament i la mortalitat del càncer de mama. La raó de centrar-se en aquesta mena de càncer és que és el més diagnosticat a tot el món, amb un total de 2,3 milions de casos cada any. A causa d’això, l’afectació sobre la població, així com els costos per al sistema sanitari derivats d’aquesta malaltia, són enormes. 

Cal saber que, amb l’objectiu de detectar el càncer de mama com més aviat millor i obtenir un diagnòstic tan aviat com es pugui ―el que es tradueix en l’augment de la probabilitat de supervivència―, molts dels països desenvolupats tenen programes de cribratge de la població amb certs factors de risc de desenvolupar càncer de mama. El cert és que alguns dels estudis que avaluen el resultat d’aquests programes de detecció precoç apunten importants efectes positius, com, per exemple, reduir el 20% de la mortalitat de les dones que estan subjectes a aquests programes de cribratge.

La pandèmia ha augmentat la pressió sobre el sistema sanitari fins a límits mai assolits abans. Els recursos disponibles, tant en personal sanitari com en capacitat assistencial, s’han centrat en els pacients Covid i les visites i operacions d’altres patologies es van haver de posposar durant els primers mesos de la pandèmia. Aquest efecte col·lapse també va tenir una incidència en els programes de cribratge i detecció precoç.

En un estudi acabat de liderar per alguns dels investigadors del Cancer Global Modelling Consortium es presenta un exercici de modelització per estimar a sis països desenvolupats l’efecte que va causar la interrupció dels programes de detecció precoç de càncer de mama. En concret, es va buscar saber l’efecte en la probabilitat de detectar la malaltia; també, la variació que calia fer cap a un tractament més agressiu pel retard en el diagnòstic; finalment, es va estimar la mortalitat associada a la interrupció dels programes de cribratge. Com és obvi, conèixer què passa quan aquests programes no es porten a terme és molt important per calibrar l’esforç que es farà per restaurar-los. 

Els països analitzats han sigut el Canadà, els Països Baixos, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i Austràlia, on els programes de cribratge del càncer de mama es van aturar del tot durant un període d’entre un i sis mesos a l’inici de la pandèmia. Òbviament, els efectes de la interrupció depenen del tipus de cribratge i de la quantitat d’accions que s’estiguessin desenvolupant a cada país abans de la pandèmia. Malgrat això, hi ha una tendència general i indiscutible dels resultats a ser bastant negatius.  

Notícies relacionades

El dia que et diuen: «Tens càncer de mama»

Twitter era una cerveseria de Múnic

L’exercici de modelització mostra com, per exemple, a Itàlia, la suspensió de tres mesos en els programes de cribratge del càncer de mama provocarà que es diagnostiquin 10.000 casos menys. Si la suspensió es manté durant sis mesos, els diagnòstics perduts ascendeixen a 16.000. En el cas del Regne Unit, una disrupció de tres mesos en els programes de detecció precoç implicarà un augment de la mortalitat per aquest tipus de càncer del 6,3%, que augmentarà al 22,3% si la suspensió dura sis mesos.     

Aquests números, encara que siguin estimacions basades en models matemàtics, són esgarrifosos i prou contundents per ressaltar la importància de mantenir l’abast d’aquest tipus de programes. Segurament els esforços de detecció s’han multiplicat després de superar la fase inicial de la pandèmia, però les seqüeles, per desgràcia, es notaran, i molt, els pròxims mesos.